 |
| Ernest Hemingway |
Dins #Lletraferit06
Tinc una mania especial als qui
fan de la literatura una prolongació estètica de la moral i dels escriptors uns
portadors amables de virtut. És una tradició d’arrels fondes, és cert, més
enllà, probablement, de torturats teòlegs medievals i de savis clàssics –algun
asceta de l’Acadèmia ho estudiarà com cal i en farà un article amb moltes notes
a peu de pàgina. En tot cas, quan sent lloances a eixa literatura que,
deslligada de tot pecat, alça les ànimes a la puresa, no puc evitar recordar el
brutal prefaci d’Oscar Wilde a The
Picture of Dorian Gray, en què deia, molt clarament, que “there is no such
thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written.
That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of
art”. Wilde era categòric en la seua exaltació de la tècnica per damunt de la
moral, potser massa, però no li faltava una certa part de raó. La literatura
escriu una realitat que de vegades o sempre és fangosa i bruta.
El problema és
que els tòpics pesen molt i es repeteixen emmascarats en sentències estúpides
amb massa poques paraules com per a contindre alguna idea. Que si més llibres
més lliures o que si escriure és elevar l’esperit. Etc. La literatura, després
de tot, és pensar la vida i escriure-ho després amb una certa vel·leïtat
estètica. I punt. No és cap misteri: hi ha grans pensaments i pensaments agònics,
pensaments expressats potentment i d’altres de manera precària. I tot el món,
gràcies als déus, pot escriure’ls sense carnet de profeta ni de bona persona.
Els boxejadors
també, clar. I n’hi ha uns quants. No és cap paradoxa, per cert, llevat que
considerem la literatura el pou de virtuts de què parlàvem. Jo no. La nòmina
d’escriptors-boxejadors del segle XX està poblada de tòtems, de fet. Comprensible.
La boxa era part d’una realitat que ara ha canviat, arraconada ja pel monopoli
del futbol a Europa i per superbowls i NBA’s als Estats Units. Ara només li
queda Las Vegas, almenys en l’imaginari col·lectiu, i cada vegada costa més
vore personatges neromàntics o descreguts o sarcàstics que busquen en el ring
el que no troben fora. La boxa ja no dóna la fama. No sempre fou així, ja ho
hem dit. Molts la practicaren i l’escrigueren, especialment els anglosaxons:
Arthur Cravan, Francis Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Tants d’altres.
L’escriptor d’Illinois,
de fet, va dir molt solemnement que “my writing is nothing, my boxing is
everything”, però va practicar-la amb més voluntat que excel·lència. També va
escriure-la, evidentment, i amb molta més fortuna. Seues són moltes de les
joies de la literatura boxística: la potent “Una qüestió de color”, concebuda
amb només setze anys i amb moltes similituds amb la posterior i conegudíssima “Cinquanta
dels grans”. En esta, Hemingway narra la història de Jack Brennan, perdut entre
New Jersey i Nova York, mentre espera un combat segur contra el favorit Jimmy
Walcott, separat de la família i ofegat pels dubtes: "I worry about property I got up in
the Bronx, I worry about property I got in Florida. I worry about the kids. I
worry about the wife. Sometimes I think about fights”.
Dubtes, també,
però sobretot derrota és el que hi ha en El
bel·licós, en què un expúgil, Ad Francis, antic campió és ara rodamón
anònim. La narració en prosa dura d’un fracàs reiterat però tossut, d’una
soledat assumida. Al capdavall, Hemingway és això. O almenys el millor
Hemingway és això: el narrador impenitent de fracassats però cabuts, habitants
de l’altra banda del happy end, triomfadors parcials, nostàlgics prematurs o
solitaris amb l’ultima lucidesa de viure. I és que diferents i iguals, Brennan,
Francis, però també personatges sense guants, com el Santiago de El vell i la mar, són això: persones
enfrontades a enemics més poderosos que ells, a realitats que els arraconen i
ofeguen però que no els fan baixar la cara, en una última i mínima i vital
victòria.
Hemingway, per
cert, ens pot interessar especialment, als valencians, en la mesura que, a
banda de pegar colps, va dedicar una part gens menyspreable de la seua vida a
respirar en la nostra capital. Respirar i menjar i beure i anar als bous,
bàsicament. Se n’ha parlat molt, de la València de Hemingway, comentaris
motivats per aquella misteriosa necessitat humana de plantar una estàtua en
cada cantonada xafada per un trobador insigne. Sí, Hemingway,
l’escriptor-boxejador, l’amant de les dones, els rifles, la beguda, i les
places de bous, va passar algunes temporades a València durant els anys vint, i
fins i tot va mencionar la ciutat
explícitament en set de les seues obres. Molt bé. I?
El cert és que
en tenim, d’alternatives, si volem altres escriptors amants de la boxa que no
siguen, pel que fa a València, turistes epidèrmics. No tan grandiloqüents, és
cert, però igualment bandarres. A la llunyana superficialitat de Hemingway amb
el País Valencià, podem contraposar la proximitat d’un altre home de lletres de
Sedaví. Els sonarà Ferran Torrent, el cronista narratiu de trenta anys de vida
sociopolítica valenciana, home de prosa referencial, digerible i sense
experiments. Els sonarà, dic, però potser no tant que ha estat enganxat a la
boxa, d’una manera amateur –“preamateur”, ha arribat a dir–,però molt sincera.
De fet, quan li ho preguntes, al final acaba per estendre els braços, amb
orgull mig amagat, mostrant-te els dos polzes. “Veus, el de la dreta? Me’l vaig
trencar”.
El que s’estima
acaba per escriure’s, i per les seues
novel·les han anat desfilant boxejadors i exboxejadors, personatges per
a recordar-nos que hi hagué un dia que a València no només es parlava de
futbol. És Gràcies per la propina –potser
la novel·la més completa de Torrent–, per exemple, farcida de referències:
Ferran que no lliga i es fa infructuosament boxejador, Pepín que acudeix als
combats que pot, Brillantina i el seu cansat cervell d’expúgil... O la història
de Salamo Arouch, arribat com a campió a Auschwitz i avergonyit tota la vida,
que recorre Ombres en la nit. O el
redactor de Penja els guanys, Butxana,
antiga glòria local. Alguns d’altres. Tots, però, amb aquella aura nostàlgica
precoç però inevitable.
No en són
pocs, doncs, els ambaixadors de la boxa en les lletres, però cada vegada en són
menys. Hemingway i els seus personatges ja són un record venerable. Torrent i
els seus, uns tòtems vigents, però qui sap si tots plegats seran els últims testimonis
d’un món. Després de tot, escrivim el que estimem, sí, però també el que vivim,
i la boxa comença a desaparèixer d’una realitat monopolitzada per altres
esports i interessos. També de la literatura, per tant: si la vida canvia,
canvien les paraules. No és estrany. Ni, ben mirat, cap misteri. I si això
suposa una tragèdia que plorar o no, ja ho dirimiran els catedràtics del gremi.
