La relació entre música i
literatura és antiga. Molt antiga. Són dues arts que alguna vegada es juraren
amor etern sense saber que algú, algun dia, inventaria la impremta. Perquè de
fet, el costum de llegir en silenci la lletra sobre el paper és com aquell que
diu de fa quatre dies. Abans, senzillament, la literatura s’escoltava. Boeci en
va teoritzar àmpliament. I Homer ho va reiterar, de la Ilíada a l’Odissea, com
altres anònims en el Cantar de Mio Cid
i els últims trobadors, tan preocupats per la seua fama i per la primera
Inquisició, en les seues peces. La paraula anava abraçada a la melodia.
Després, ja ho
hem dit, tot allò canviaria. I no només per la impremta. Les transformacions
culturals i econòmiques van fer de la literatura patrimoni quasi exclusiu del
paper, si més no en la consciència col·lectiva. La “imatge literària”, doncs,
va canviar: la de l’asceta assegut amb la ploma a la mà sota una llum famèlica
va guanyar a la de l’artista dret davant la plaça pública o la cort amb un
instrument a la mà i la paraula a la boca. I el temps passava. Els músics esdevenien
músics i els escriptors, escriptors, per més que Gide cridara als cels “en
francès? No, jo voldria escriure en música”. Un dia, fins i tot, hi ha qui va
oblidar que els cantautors eren poetes. I també, que els bons cantautors eren
bons poetes.
Per
sort, no van faltar tampoc els que ens ho recordaren a temps, i més per
aquestes latituds, ja des dels anys seixanta i setanta. Ja sabem: Llach, Ovidi,
Raimon. Tants d’altres. Ells van tornar a posar damunt la taula una evidència: la
intimitat comuna de música i literatura. I ho van fer com els ancestres,
escrivint els sons i els mots del que després, amb una guitarra a la mà, seria
veu. A l’últim d’aquest llinatge li diuen Miquel Àngel Landete, però el
coneixem com a Senior, “un professor d’informàtica que feia cançons”, que ha
esdevingut “un que fa cançons que treballa de professor, que és diferent”. El
seu últim àlbum amb El Cor Brutal col·lecciona elogis i premis –l’últim i més
sonat el de la revista Enderrock–, mentre reitera que no, que no podem parlar
de música sense parlar de literatura. Almenys no de la seua, clar.
“Des de fa deu
o quinze anys perquè m’agrade una cançó m’ha de flipar la lletra” diu, amb
aquella veu rogallosa, que de tant en tant s’entreté en els llavis, com si li
fera mandra eixir de la boca. Aquesta confiança en les paraules és potser el
que ha fet de les seues una col·lecció de pedrades tan potents com les d’El poder del voler. “Pot ser un acte de
violència un acte d’amor?”. És d’’aquesta pregunta sorgeix l’àlbum, un poemari –ho
és, també– compromès, arrapat al carrer, a les històries que el creuen, a una
actualitat en què la “ràbia ja és més forta que la pena”. I és que les seues
lletres fa temps que són tan políticament incorrectes com la quotidianitat.
Això,
que en els versos del hip-hop era doctrina, ha estat més estrany de veure dins
el seu gremi: “Està tornant, el tema polític, no sé si per moda o per
necessitat. El problema és que vivim en un món privilegiat: el nostre és un
tipus de musica de gent blanca amb pasta. Els occidentals blanquets amb diners
no hem tingut necessitat de rebel·lar-nos contra res”. El cert és que ell ho ha
fet. Senior ha apuntat contra el poder, contra la violència institucional, “que
estem tots acostumats a rebre-la i que ningú no qüestiona”.
Versos
compromesos, doncs, en l’ambient musical “modern”. Una novetat dramàtica, i més
encara al País Valencià, acostumat a un cert desert pop-rock i a l’abundància d’altres
estils musicals abonats a lletres pamfletàriament contestatàries. Senior ha
trencat per la forma: pel com. Ell no
sap de retòriques grandiloqüents, les seues són cançons polítiques amb versos
polítics, sí, però subtils: “mai ficaré en una cançó les paraules ‘llibertat’,
‘independència’ o ‘pau’, perquè em pareixen obscenes”. L’abstracció deixa pas a
les històries identificables, la denúncia pren forma humana: “Ni sé ni em crec
en el dret moral d’adreçar-me a les masses. Jo només puc adreçar-me a una
persona com a individu. Per això vaig decidir fer un àlbum sobre persones que
diuen ‘fins ací hem arribat’, i vaig a fer coses perquè canvie la meua vida
personal, no la del món. Com jo crec que això és l’arrel del canvi”. Apareixen
llavors els drames més actuals: desnonats, iaioflautes, repressors de l’Estat i
les seues víctimes. Gent que diu prou, al capdavall.
D’on
trau, però, la inspiració? Senior no és Dylan, ell no devora llibres –“quan
tinc cinc minuts agafe la guitarra”–, però llegeix d’una altra manera: “estic
pendent de tot el que passa al meu voltant: converses de les meues filles, de la
meua dona, dels meus amics, la música que escolte... Apunte línies, frases, i
cada cert temps junte tot el que tinc, ho escolte, ho llig i intente donar-li
forma”, de vegades en cinc minuts, d’altres en cinc anys, perquè cada cançó
demana un temps.
Fa molt també
li demanaven una altra llengua: “vaig començar a cantar en anglès, perquè no
havia conegut a ningú que cantara en el meu idioma que m’agradara. Raimon o
Ovidi eren referents dels meus pares, no meus. El rock català dels 80 o 90 era una
caspa impressionant. Jo, en canvi, per aquella època estava súper estacat amb
la música anglosaxona”. Tot fins que un dia, com a Sant Pau, caigué del cavall.
El que se li havia aparegut no era Déu Nostre Senyor, però, sinó Portavions d’Antònia Font: “aleshores vaig
arribar a casa i vaig agafar algunes de les cançons que tenia en anglès i les
vaig traduir al valencià”. Ara, almenys, la gent l’entén quan canta.
El que senten
i entenen, per cert, és una llengua viva, fresca: “hi ha gent que normalitza
les seues lletres i les castra”. No és el seu cas. “Totes les paraules que
utilitze han d’anar en benefici de la cançó: si això implica dir mos i no ens, perfecte”. En això no ho dubta, escriu el que sent, i també el
que sent als seus ancestres: “els meus pares són de poble, de l’Ènova i de
Fortaleny, i tenen una manera de parlar que a mi m’encanta i que em negue a
normalitzar”.
De
l’anglès de Minnesota al català de la Ribera, però sense renunciar als seus
mestres musicals. Escriure és desllegir, i ell no amaga la seua herència: “no
tinc formació mediterrània, jo escric com els ianquis; però en valencià”. Cita
influències com un torrent, de Dylan a Wilco, passant per Dr. Dog o Billy
Bragg, qui li encomanà la consciència política. Són les seues lectures, “gent
entre 30 i 50 anys, ianquis la majoria”, que fan que siga possible “traure una
lletra d’un context musical i que funcione”.
Les
seues també ho fan, encara que ell no vulga reconèixer-ho: “no em correspon a
mi dir-ho”. Aquell jovenet que amb vint anys tocava en anglès en una falla
d’Abastos, a València, ara ja segueix els passos dels seus mestres, amb més
anys, més canes i més barba, i també amb més lucidesa per a recordar: “quan era
jove em posava el disc, em tombava al llit i llegia les lletres. Vaig aprendre
molt de l’idioma anglès així, de les seues figures retòriques”. I no ha parat
de fer-ho. Se’ns acaba el temps i li pregunte per alguna especial. La busca a
l’altra banda de la finestra. “N’hi ha una de Dr. Dog, es diu The Breeze (“La
brisa”), i acaba dient: ‘la mateixa brisa que bufa hui/ serà la que ens agrane
d’ací’. Brutal”. Ell calla i jo no puc evitar pensar que sí, que és brutal, i
que, després de tot, el temps passa però no tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada