Aquell Berlin

L'Hotel Adlon en 1926. Bundesarchiv.

Dins Lletraferit #6

L’amor és més fort però l’odi dura més. Per això els bons records s’enyoren i les cicatrius s’amaguen. Passa també amb les ciutats: idealitzen esplendors que un dia s’afonaren en la història i miren cap a un altre costat per a no veure vergonyes patides entre plors o aplaudiments. Tot això tan solemne val, supose, per a totes les ciutats del món –almenys del món “occidental”, clar. Per a totes excepte per a una. Per a Berlin no valen estos aforismes. Perquè Berlin és, en sí, una immensa ferida coagulada.

Quan tenia vint anys vaig anar-me’n cap allà per a passar un temps de la meua vida sense saber encara que feia unes dècades, en un moment d’eufòria fúnebre, els grans taumaturgs militars nord-americans havien predit que aquella capital seria la segona Cartago. Eren de l’estirp d’aquells generals “tan bons”, com deia el periodista català Eugeni Xammar, que “no comprenen que la gent prefereixi morir de mort natural”. Així, afirmaven amb certesa que dels enderrocs i de la pols no havia de sorgir mai més una ciutat com la que havien somiat reis, kàisers, presidents d’aquella República en erupció que fou la de Weimar ni tampoc, clar, führers messiànics. Ja no hi hauria més palaus a imitació de Paris, ni més jardins ni més barris obrers on es maleïra la vida, tampoc hi hauria més fàbriques ni carrers per desfilar glòries o indignacions ni estacions de ferrocarril per arribar o per a fugir.  Berlin havia pagat el preu de la història. Berlin era cendra.

Tampoc hi hauria lloc entre la vida, segons les prediccions dels mestres de la guerra, per a l’Hotel Adlon, aquell temple neo-barroc –i estil Luis XVI, per als catedràtics– de principis de segle XX . S’equivocaven, clar. Sinó, jo no hauria passat per davant de la seua porta amb pudor a ric el meu primer dia allà quan, mig perdut i amb unes ganes infantils i irrenunciables de plorar i d’amollar a córrer fins a València, vaig passejar Unter den Linden fins la Porta de Brandemburg, tot per a conèixer la que havia de ser la meua ciutat durant un any. Perdó als amants de la Pax Social per allò de la pudor, però el cert és que l’Hotel Adlon, com Berlin sencer, ressorgí contra tot pronòstic de les cendres i, a diferència de la capital, recuperà intacte aquell aire aristocràtic, llunyà, de riquesa exagerada, ostentosa i inexpugnable.

Perquè el luxe insultant sempre havia estat allà. Almenys des que l’empresari Lorenz Adlon  pensà, a principis del segle XX, que Berlin necessitava imperiosament un hotel modern, símbol d’un poder que altres ja mostraven en Londres, París o Viena. Fou això més o menys el que l’empresari digué a Wilhelm II per convèncer-lo. Amant com tots els aristòcrates de les promeses d’esplendor etern, el kàiser no tardà a intercedir amb els propietaris del Palau Redern, en la Pariserplatz, al costat de la Porta de Brandemburg. El palau caigué i s’alçà l’Hotel Adlon, que obrí el 23 d’octubre de 1907, per a ser l’orgull d’una oligarquia local que no sabia que aquells murs estaven destinats a ser l’epicentre d’aquell Berlin. I també de la Història.

I és que contar la vida de l’Adlon és contar la vida de la ciutat de tots els amors i tots els odis. Entre les ambaixades de França, Estats Units i Regne Unit, i ben prop dels edificis governamentals de la Wilhelmstrasse, l’hotel es va convertir en punt de trobada dels homenots influents de l’època, i va ser testimoni d’excepció dels canvis polítics que portaren a Alemanya de la histèria a la foscor.

L’Adlon es convertí en l’àgora on se citaven no només celebritats com Chaplin o Mann, o polítics com Roosvelt o Hindenburg, sinó també esquadrons de corresponsals estrangers, disposats, entre copa i copa, anant i tornant de les rodes de premsa que tenien lloc als propers ministeris, a narrar el que passava al país. Per allà, per exemple, passaria l’home d’aire britànic amb barret i gavardina que abans citàvem, de nom Eugeni i de cognom Xammar, abans de retratar les convulsions dels vint i trenta en les seues brutals cròniques per als diaris La Publicitat –de 1922 a 1924– i Ahora –del 1930 al 1936–, recollides ara en dos volums imprescindibles: L’ou de la serp i Crónicas desde Berlin.

El que passava, per cert, no era poca cosa. L’efervescència política de la República de Weimar estava portant a Alemanya decididament al conflicte. “No hi ha lloc per als fills de Medea en aquest drama”, diu Eric D. Weitz en el seu assaig Weimar Germany. Promise and Tragedy, un dels millors retrats d’una època, per a Berlin, d’alliberaments culturals i socials però també d’enverinats vassallatges polítics.

Els anys trenta i quaranta feren oblidar aquella república que havia nascut morta: l’ascens del nazisme, la seua victòria, la guerra, i després l’Harmagedon. Sobre Berlin van caure 68.000 tones de bombes: mines aèries, fòsfor i bombes explosives. Una tempesta de foc que el món, amb el parèntesi d’Hiroshima, no tornaria a vore fins Vietnam. La ciutat era un solar. Curiosament, l’Adlon, que havia operat amb normalitat durant la Guerra, no va patir massa danys. Amb un luxós búnquer antiaeri i un enorme mur envoltant la planta baixa, l’hotel sobrevisqué en un primer moment a l’Apocalipsi. La nit del dos de maig de 1945, però, un foc iniciat en el celler per soldats de l’Exèrcit Roig acabà amb l’edifici principal. L’hotel ja era un trofeu de guerra.

“De l’Adlon només quedava l’estructura”, deia el corresponsal de la CBS William Shirer, el 31 d’octubre de 1945, en un text recollit en End of a Berlin diary, la segona part del seu diari de corresponsal entre 1934 i 1941. En la porta de l’hotel, “cosida a trets i a metralla, que tantes vegades havia creuat jo durant els meus anys en Berlin, hi havia un anunci, que deia valentment que continuaven servint el ‘Five O’Clock Tea’”. On, però? “A través dels forats oberts en els murs del que un dia fou un famós hotel, no es veien més que enderrocs”. El somni de Lorenz Adlon i del kàiser Wilhelm era història.

L’edifici principal fou enderrocat el 1952, i les dependències que encara quedaven en peu tingueren diverses funcions fins la seua definitiva demolició en 1984. La situació de l’edifici, just al costat del Checkpoint més famós del Mur, no ajudava. En una mena de zona d’exclusió, la Pariserplatz era un solar de la por. Quan el Mur caigué i la retòrica del  capitalisme entonà odes, a l’Adlon se li concedí una segona oportunitat. Fou en 1995, quan començà a construir-se un altre hotel amb el mateix nom i vagament inspirat en l’original. És el que poden gaudir els rics d’ara i fotografiar els turistes de sempre, el mateix que vaig passar de llarg aquell dia de 2010, angoixat i ignorant de tantes coses, mentre fugia sense saber-ho de la postadolescència.