dilluns, 21 de desembre del 2015

La lliçó de la perifèria

Íñigo Errejón (Madrid, 1983)
A aquestes hores ja hauran llegit en els diaris del Banco Santander tantes i tan sublims anàlisis sobre les eleccions d’ahir que unes línies subalternes en l’últim racó d’internet potser no aporten ja res. En tot cas, se’m fa difícil no dir-les, no subratllar una de les lectures que se’n desprèn, i molt clarament, trobe, de la votació del 20 de desembre de 2015. No és la derrota global de l’esquerra, ni la victòria global –sense fastos, però victòria– dels dos partits del règim de 1978, un dels quals ha aplicat fil pel randa les receptes neoliberals amb propines postfranquistes com la Llei Mordassa. No, no és això, o no és això només.
Des del meu humil punt de vista, si alguna cosa va eixir a la llum ahir, una vegada més i contra massa pocs pronòstics, fou la revolta de la perifèria. Una revolta limitada, precària si voleu, però certa. Si ens fixem, el mapa polític que deixa el 20D en la Gran Castella és més o menys el de sempre: bipartidisme amb bona salut a Extremadura, Andalusia, les dos Castelles, Cantabria o Madrid –en molta menys mesura, com a gran ciutat i paradís fiscal (sí, ho sent, la Ford tributa allà). Si hi hagut alguna mena del tan invocat canvi, precari, limitat, però canvi, ha sigut més enllà: Galícia, Euskal Herria, Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Ho sé, no és cap sorpresa que bascos i catalans contesten l’Estat, però sí que gallecs, valencians i balears alcen veus discordants amb tanta claredat.
En tots aquests territoris, una força política com Podemos, en aliança amb forces nacionals locals –sí, nacionals, que ningú plore–, des de Beiras a Compromís o al colauisme, ha aconseguit més d'un 20% de vots, de vegades prou més. Casualitat? Ho dubte molt. En el fons, el que aquests territoris han posat damunt de la taula són els diversos graus d’incomoditat amb el model castellanoandalús, centralista i espanyolista que domina l’Estat espanyol, amb diferents versions, guerres, constitucions i transicions, des de fa tres segles. Un problema irresolt, doncs.
En el cas valencià, al missatge social i anticorrupció de Compromís-Podem, se li va afegir el de la reclamació territorial: finançament injust o infraestructures, per exemple. Un missatge articulat no només en castellà, per cert, sinó també en valencià amb total normalitat i fins i tot predominància. Fou Íñigo Errejón, de fet, qui, en una mostra de federalisme real –no el que invoca el PSOE, que ni el coneix ni el vol–, féu part del seu discurs en aquesta llengua en el míting de la Fonteta, cosa que no hauria de ser estranya si Espanya no fóra l’Estat centralista que comentàvem.
Tampoc ha sigut casualitat que, precisament Errejón, haja fet de “País Valenciano” trending tòpic aquest matí. “Somos segunda fuerza en Madrid, País Valenciano, Canarias, Baleares y Galícia” ha dit, i ha alçat automàticament la pols de l’Espanya noventayochista, i per suposat també del sucursalisme regionalista valencià, sí, que no oblidem que ací el PP ha tingut un 31%. Així, no ha faltat qui acusara el polític de tots els mals de la terra, en una mostra de rudimentarisme verbal i d’ignorància absoluta. Amb cada insult, era més evident que hi ha una part molt gran d’Espanya que no té ni la més mínima idea, no ja de la legitimitat, tradició i present del terme “País Valencià”, sinó de qualsevol aspecte de la història, la política, la cultura o la llengua dels valencians. Han atacat un país que no coneixen, al cap i a la fi, i ho han fet amb mandobles cecs i buits, com el de l’inefable diari El País, que, en un atemptat al periodisme global, preguntava al polític en el mateix tuit amb les seues declaracions: “¿‘País Valenciano’, @ierrejon?”.
Les eleccions i el tuit d’Errejón, al capdavall, han sigut un símptoma, el xoc de dues visions possibles d’Estat, l’actual, central i nacionalista espanyola, i la d’un federalisme perifèric real, plurinacional, boirós i inexistent a hores d’ara. Possible? Ho sent però no ho crec mínimament viable. Canviar concepció d'Estat seria dinamitar els seus fonaments ideològics, que han guanyat, per cert, àmpliament aquestes eleccions. Eleccions amunt i eleccions avall, el poder continua on estava: mercats, parlament, senat, tribunals, forces de repressió, etc. L’edifici, doncs, està encara en peu; les escletxes, malgrat tot, s’han obert aquesta vegada amb més claredat que mai. És una lliçó per a tots. I una oportunitat, també. 

divendres, 18 de desembre del 2015

I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià?

Blasco Ibáñez (1868-1928)
Les insatisfaccions sempre provoquen preguntes. És lògic, potser, que se’ns escolen els “i si...” per les mànegues de la camisa quan mirem cap a arrere i no veiem el que voldríem. La història-ficció és una mania humana molt comprensible, després de tot, i d’això tampoc escapa la literatura. Als qui, per diverses raons sociològiques i siderals, ens interessa que aquella escrita en llengua valenciana, valencià, català o com vostès l’anomenen, no es perda en la pols del temps, sempre ens retornen certs dubtes històrics: i si no haguérem perdut tal guerra, i si no haguérem perdut la següent, i si tampoc haguérem perdut la posterior, etc. Fets, tots aquests, que de no haver sigut certs haurien permès una realitat en què els índex de lectura d’alta literatura en la llengua del país fregarien el 100% i on sempre seria estiu, perquè ja saben que tenim una tendència molt acusada a  la grandiloqüència, i solem llançar la culpa sencera a les grans catàstrofes, per a esquivar, de passada, raonaments més complexos.
La realitat, efectivament, és una altra: també hi ha l’hivern i la tardor i la primavera, i els que sentim aquella preocupació per la salut del valencià i de la seua literatura, supose que no podem evitar una mena d’inquietud en veure com l’ús social recula i els índex de lectura no milloren el seu raquitisme. Història sabuda, al capdavall. El fet és que li podem tirar la culpa eternament a les guerres perdudes, però tot açò no és només causa de derrotes bèl·liques, i si la llengua es deixa de parlar o d’escriure o de llegir, no sols és producte d’imposicions violentes –que també, òbviament, això també és part de la nostra història–, sinó de causes ben diverses. El fet que Blasco Ibáñez renunciara a escriure en valencià, per exemple, és una d’aquelles decisions determinants, doloroses i simbòliques que no s’expliquen només parlant de Felip V.
I si Blasco haguera continuat escrivint en valencià? La pregunta fa mal, clar, primer perquè pensem que no tindria una avinguda, segon perquè comprovem que en algun moment de la seua carrera, un dels novel·listes amb més lectors del segle XX va escriure en valencià, i, en tercer lloc, perquè va renunciar a fer-ho en una llengua òrfena fins fa poc –encara? perdó– de narradors de masses. La resposta a la pregunta és evident: deixeu de fer-vos-la. No serveix per a res, perquè només tenim els fets passats, “lo único autentico e imborrable”, que diria Gregorio Morán.
I els fets són, per a sorpresa d’alguns, que Blasco Ibáñez, fill d’aragonesos, de llengua materna castellana, va començar la seua carrera literària en valencià. No era d’estranyar, en realitat, per a un veí del barri del Mercat, en una València encara majoritàriament valencianoparlant, amb les muralles a terra i l’Horta al davant, amb històries, converses o personatges. A més, Ibáñez conegué molt prompte Constantí Llombart, renaixentista i valencianista –etiquetes necessàries, tal vegada–, i aquest li incorporà a una modesta publicació bilingüe, El Turia. Aviat es donaria d’alta a Lo Rat Penat i treballaria a la secció de literatura. Esdevindria, amb el temps, aquell “prosiste llemosí” que citava Puig i Torralva, una mica perdut en una mar de poetes innocus.
Prosista precoç, per cert. Als quinze anys publicava la seua primera narració, La torre de la Boatella, seguida l’any següent per Fatimah. Les dues en valencià, publicades en el Calendari de Lo Rat Penat, que aleshores dirigia Llombart. “Era una nit del mes de Setembre, fresca i serena, d’eixes que tant abunden en la nostra pàtria i en que un cel blau i poblat d’estreles cubria la ciutat de València”. Així comença el primer text publicat per Blasco Ibáñez, escrit a finals del 1882 i publicat l’any següent, una llegenda romàntica d’honor entre moros i cristians ambientada en la conquista de València, prou ben resolta per a un adolescent. Metàfores infantils, adjectius que sistemàticament precedeixen noms, ús intensiu del pronom “lo” i castellanismes barrejats amb cultismes... la seua llengua literària encara anava en bolquers, al capdavall, però era prou consistent si tenim en compte les circumstàncies.
Eren quasi totes eren adverses, llavors. Eixe és el drama, en el fons, com ho és hui en dia: al valencià li deien “la morta-viva”, una llengua molt parlada –majoritària, de fet–, però en coma en l’àmbit escrit , apartada violentament de l’àmbit públic des de feia més de segle i mig, bandejada d’escoles, jutjats i ajuntaments, amb una creació literària desplaçada pel castellà des de més abans encara, llevat del teatre popular i els diaris satírics, i sense referents als quals seguir. I és que Joanot Martorell o Ausiàs March quedaven massa lluny com per a exercir de mestres per a noves generacions. El segle XV era una altre món, i la seua una altra llengua. Tampoc no ajudava la manca d’una gramàtica o d’unes normes ortogràfiques, que arribarien com l’aigua dècades més tard. Al cap i a la fi, el jove Blasco havia, en certa manera, d’inventar-se una llengua literària, i fer-ho a partir de les seues lectures –com Victor Hugo, un dels seus preferits– i del mestratge d’una Renaixença de poetes. Poc més. El repte era potser massa gran.
Ell, però, va ser insistent, o almenys va ser-ho en principi. Després de La Torre de la Boatella, i també al Calendari, publicà Fatimah, escrita a finals del 83 i publicada el 84, dedicada a Constantí Llombart. Una altra llegenda romàntica ambientada en temps de la València àrab, amb característiques lingüístiques molt similars a l’obra anterior, com Lo darrer esforç, una altra llegenda ambientada en les Germanies, presentada als Jocs Florals del 83, on obtingué un accèssit, abans de quedar inèdita. Els inicis literaris de Blasco Ibáñez foren, doncs, tres llegendes breus que encaixaven molt bé amb les vel·leïtats romàntiques de la Renaixença: passat mitificat, herois sacrificats, amors puríssims de finals fatals... Un còctel que mai no es repetiria, perquè només escrigué una obra més en valencià, i fou del tot diferent.
El seu acomiadament de la literatura en valencià fou En la porta del cel, escrit probablement entre 1890 i 1894, publicat en el setmanari El Cuento del Dumenche i més tard, ja traduït al castellà, en les Obras Completas de l’autor. El conte és en realitat un acudit anticlerical en boca del tio Beceroles, llaurador de l’Horta, que el relata amb una llengua més àgil, fresca, farcida de barbarismes però neta de cultismes excessius, en contrast absolut amb la de les llegendes anteriors. S’entreveia un nou camí literari per la literatura valenciana, però no el va recórrer.  Ja sabem què passà després. Blasco Ibáñez viatjà a Madrid, s’allunyà de la Renaixença, s’acostà al republicanisme espanyolista, i continuà la seua carrera literària en castellà. Fou en castellà que parlaven els personatges de Cañas y barro, Flor de Mayo o Arroz y tartana, tot i que, de tant en tant, amollaven alguna paraula en valencià per a ajudar a la versemblança del relat. I prou.
El que queda de tot això és, ja ho he dit, quatre narracions breus oblidades i una pregunta humanament estúpida. Per als interessats, el gran Alfons Cucó les rescatà, prologà i publicà ara fa cinquanta anys, en Blasco Ibáñez. Narracions valencianes (Lavinia, 1967). Una edició que és , a hores d’ara, l’últim testimoni del que fou, i una invitació estèril a imaginar el que no fou. I si Blasco Ibáñez haguera continuat escrivint en valencià? Només els déus ho saben. 

dimarts, 8 de desembre del 2015

És més senzill encara: digueu-li 1898

Ortega i Gasset
Supose que sentiran un profund despago i/o inquietud en saber que la interessantíssima campanya electoral que ens estan regalant les eleccions de 2015 només ha sigut un remake, que més enllà de les circumstàncies concretes i dramàtiques –crisi salvatge, estafa no menys salvatge, etc– el motlle discursiu i de pensament polític és en molts aspectes el de sempre. Perquè no sé si seran conscients que els mals que s’imputen a Espanya –torne a repetir, més enllà de les dramàtiques circumstàncies– es repeteixen, i que les solucions que es recepten es veu que també, almenys en boca dels ideòlegs que poblen els debats entre candidats, les tertúlies televisives, els perfils de Twitter o les columnes dels diaris.
“En definitiva, lo que se sigue predicando sobre España y sobre su problemático ‘ser integral’ no ha transcendido, en nada que parezca fundamental, de los lindes impuestos por el ‘regeneracionismo’ del 98 castellano”. Són paraules de Rafael Lluís Ninyoles en Madre España, un assaig publicat ara fa trenta-sis anys i tan imprescindible com oblidat. I és que no, ni havia transcendit llavors, quan començava a caminar la Primera Transició, ni ha transcendit ara, a 2015, quan ja ens estan venent la Segona, que nos la quitan de las manos. El xovinisme espiritual del regeneracionisme continua centrant els enfocaments sobre els problemes i les possibles solucions per al podrit edifici polític que és, a hores d’ara, l’Estat espanyol.  Ni 1978 ni 2015, per tant, és més senzill encara: digueu-li 1898.
La festa començà amb la pèrdua de les últimes colònies, que provocà un solemne moviment ideològic nacionalista al voltant del problema de la “hispanitat”, que no era altra cosa que una rabiosa frustració nacional, un orgull imperial ferit i llargament meditat. “El resultado final de este tipo de indignación es un cúmulo de generalizaciones que suelen considerarse fundadas en ciertos mecanismos psicológicos que comparten los miembros de una colectividad”, diu Ninyoles. El producte de tot allò fou el tantes vegades invocat caràcter nacional, un concepte boirós i raonablement inexistent que, això no obstant, continua sent perfectament útil en el discurs polític del segle XXI, com ho era al XX i ho fou a finals del XIX –compte, que d’aquesta visió no escapa ni Fuster, en el cas dels nacionalismes perifèrics sense Estat . Un caràcter, com deia adés, culpable de molts dels mals que ens persegueixen però, tranquils, capaç de desvetllar el camí de les solucions.
Un caràcter espanyol, que abans viatjava per les ascètiques pàgines d’Ortega y Gasset, després de Primo de Rivera i el Generalísimo, i ara creua pantalles de televisió i tuits de Pérez-Reverte a la velocitat de la llum. Un caràcter, inalterable i etern, continuat a través del temps i de les circumstàncies.  Ninyoles, en aquest punt, cita Menéndez Pidal en un extracte impagable: “dos mil años, con las modificaciones raciales que las invasiones y mezcla de pueblos puedan traer consigo, no han sido nada para borrar ese caràcter”. Si el conegut historiador no ens apanya, allà tenim a Esperanza Aguirre invocant fa pocs dies el mateix, o les successives “Històries d’Espanya” que comencen en els visigots. I si el Volkgeist  espanyol és inalterable, també és esquizofrènic, dividit perpètuament  en les repetidíssimes “dos Espanyes”, ja saben vostès, la dels rojos i els blaus i etc, passejades per les columnes d’opinió pseudointel·lectuals de tots els diaris que encara s’editen en paper, i que tornen a la superfície amb especial ímpetu cada cita electoral, en forma de fantasmes del passat i del present.
Bé, d’altra banda, tampoc podríem oblidar el tòpic de l’individualisme i la seua conseqüència fatal: el particularisme, potser el més reiterat de tots els mals de la Pàtria, i no per casualitat. És a dir, que si Espanya no funciona es perquè cadascú mira pel seu bé i no pel de tots, no com en [inserir ací qualsevol altre Estat del món]. I home, òbviament, que si cada regió va per un costat, que si massa autonomies o que si Espanya una y no cincuenta y una.  “Nosotros quisiéramos hacer de España algo así como una bola de billar: perfecta, redonda, pulida y, lo que es más, compacta...”, deia Ortega y Gasset i diria ara l’últim polític obligatòriament de moda. Una idea, la de la unitat i la uniformitat polítca, cultural i lingüística com a solució per als problemes de l’Estat, que ha sigut repetida fins la sacietat: Mejor Unidos, al capdavall. Tant o més repetida, per cert, que la de la suposada inhabilitat per a l’economia o la incapacitat per a l’organització dels espanyols, el famós “que inventen ellos” de Unamuno, i tot això i allò, que es reformula actualment en sentències de l’estil “es que en eso nos tendríamos que parecer a [inserir ací qualsevol altre Estat del món]”.
N’hi hauria més, clar, però cal aturar el martiri ací. El fet és que el que repassava Ninyoles en les pàgines de Madre España era, després de tot, un corpus d’idees que, si es vol, es pot aplicar a la meitat d’Estats d’Europa occidental i del planeta Terra. Quin ciutadà de qualsevol altre lloc del món, en una embranzida de fatalisme, no podria sentir-se representat per totes i cadascuna de les característiques anteriors? Probablement cap. I és que, si no volem recordar-ho, això, o si no ens volen recordar, és senzillament perquè del  que es tracta és de subratllar l’Spain is different, la peculiaritat, el caràcter nacional que ha fonamentat el nacionalisme d’Estat durant tot el segle XX i el que portem de XXI.
Perquè si volem entendre la política d’aquesta nostra benvolguda Ibèria, caldria recordar que aquest “nacionalismo enconado” no va nàixer ni tampoc va morir amb la Falange de Primo de Rivera ni amb la figura de Franco, com molta esquerra oblida, sinó que té arrels més fondes: “la imagen de ‘lo español’ que prevaleció fue, naturalmene, muy afín a la que habían mantenido las generaciones intelectuales anteriores y que con sorprendente contumàcia seguirían manteniendo muchos de ellos en el exilio”. Intel·lectuals, ja ho hem dit, com Ortega y Gasset, “compilador sutil de toda una corriente contrarrevolucionaria europea, al que responde el propio concepto nacional de la postguerra y todo el vasaje regeneracionista del falangismo”.  I tot això, evidentment, assaonat pels imprescindibles enemics exteriors, aleshores Rússia i ara el gihadisme o el que calga i que legitime de pas les òptiques nacionalistes i les lleis repressives. I també pels no menys imprescindibles enemics interiors: aleshores, com ara, tota la varietat de rojosepartistes traïdors, abans a sou de Moscú i ara –almenys fins fa poc– de Caracas.
Tot plegat, un panorama il·lusionant, el del discurs sobre (i de) Espanya, que continua ancorat en un nacionalisme d’Estat de tocs místics que dominava en 1979, quan Ninyoles publicà Madre España, i que domina ara, quan ens vendria molt bé una lectura atenta del llibret. Mentre la reedició arriba, però, podem continuar veient La Sexta i aplaudint candidats, amb corbata o sense, que parlen d’incapacitats, de reformes, de particularitats... i de regeneració.