La Transició que mai arribarà

Albert Rivera (Ciudadanos)

El que no és ingenuïtat és ignorància. I el que no és ni una cosa ni l’altra és, senzillament, mala fe. Fa uns quants mesos que assistim, astorats i indefensos, a l’acostumada invocació de La Transició política i del seu Esperit, com a la solució casolana i infal·lible per al pati que ha deixat  la crisi en Ibèria: un Estat del Benestar amortitzat i destruït, en mans de l’elit politico-empresarial, obedient a poders econòmics globals, preparat per a l’espoli, amb un mercat laboral hiperprecari i ben armat d’una nova i flamant bateria de lleis dissuasives i repressives contra qualsevol alternativa. Entre d’altres.

Tot això, clar, no es diu. Almenys no ho diuen els que invoquen l’esperit de La Transició mentre en preparen, als seus despatxos, La Segona. El que sí que es diuen és que bé, alguns s’han passat de la ratlla, que la corrupció és un mal “que nos duele a todos” –“que tire la primera piedra el que, etc”-, i que potser a nivell territorial, bé, doncs que podríem haver-li concedit alguna cosa als catalans i així ara no estarien muntant el sarao incòmode de la independència. Poca cosa més.

La solució a tot açò –al que es diu i al que no es diu–, segons els profetes del règim, ara més joves i sense taques de whisky a les corbates, és la imminent i  il·lusionant Segona Transició i la no menys imminent i il·lusionant Reforma de la Constitució. Dos entitats, aquestes, que a hores d’ara ningú sap exactament en què consistiran, més enllà de “MÉS ESPANYA”, com ha deixat clar el “Pacto por –sorpresa!– España” que Ciudadanos, obra del màrqueting polític, creada i utilitzada per l’elit de l’IBEX per a salvar els seus mobles, ha proposat i a la qual PP i PSOE els ha faltat temps per a afegir-se eufòrics. I prou.

 Pot resultar sorprenent, meravellós o directament poden vindre ganes de suïcidar-se, però després d’una crisi amb milers de víctimes, promoguda des d’una oligarquia podrida de corrupció i ara també de diners, l’alternativa més probable és, a hores d’ara, més del de sempre. Netejar la façana i fer com si ací no haguera passat res. Una operació que ha passat per un canvi de rei de matinada, una cirurgia estètica en el PSOE, el patrocini descarat de Ciudadanos i alguns caps de turc mediàtics –Rato, etc– que intuïsc que no han de patir per les seues pensions. I ací estem, amb l’estructura de poder intacta, més invulnerable encara, i la gran massa de treballadors, elevats verbalment a la categoria d’emprenedors, en la jungla de la precarietat.

Sense novetat en el front tampoc pel que a la territorialitat. Amb Catalunya apostant obertament pel trencament i Euskal Herria en els llimbs de la independència fiscal, l’única incògnita interessant és què oferiran dos territoris com el País Valencià i les Illes Balears, tractats com a colònies a tots els nivells, que no tindran una millor oferta amb La Segunda Transición damunt de la taula. I és d’aquest territoris, de fet, d’on pot sorgir la resposta més interessant al neoliberalisme i el centralisme que preparen a curt termini des de la Meseta.

Potser era d’esperar, tot plegat. Potser tot estava escrit, ja. Recorde unes pàgines de Fuster publicades en no sé quina revista, el 1976. El de Sueca narrava els fets de què va ser testimoni en un dels concerts de Raimon d’aquella Primera Transició. Allà, a banda de la gent convençuda, dels quatre gats il·lustres de sempre, hi havia també algú del PSOE. En un cert moment, escrivia Fuster, va dir: “Muy bien este chico, Raimon, tiene garra... Ya os concederemos la autonomía a los catalanes”. Afirmació aquesta a la qual, uns segons després, va respondre algú: “Però Raimon és valencià, i els valencians... Jo...”. Però la conversa acabà prompte: “Hombre, no; más líos de esa especie, no... Con una Cataluña tenemos de sobra...”. Ja veuen, doncs, com era l’oposició al règim que pilotà la Primera, i ja veuen vostès com és la que pilotarà La Segona. Drets nacionals, drets socials, drets laborals, tant se val, per a ells tots són concessions, al capdavall, mers problemes tolerables, si de cas. I això, quaranta anys després, no ha canviat.

Ho sent, per tant, pels amants de la ingenuïtat. La Transició que necessitaria l'Estat espanyol mai arribarà. La raó és simple: suposaria refundar l’estructura emanada de la Guerra de Successió i confirmada per cada Constitució des de la 1812. Suposaria, en poques paraules, canviar el significat de la paraula Espanya, i tot el que s’ha escrit, construït i imposat al voltant d’aquest terme en tres segles. I canviar elits, sistemes de representació, ordenació territorial... Vostès ho poden creure possible. Jo no. El que arribarà, en tot cas, seran noves transicions quan el poder crega convenient per assegurar la seua supervivència. Arribaran més Felipes González i més Alberts Rivera. Pel camí, se n’aniran els que vulguen o els que puguen. Poc més. I tot concebut, materialitzat i gestionat no pels ingenus, ni pels ignorants,  sinó pels portadors de la mala fe. No en tinguen cap dubte.