Dins Saó, núm. 408
Podem fugir de tot llevat de
nosaltres mateixos. Supose que algú ho haurà escrit en alguna banda, ja farà alguns
segles, probablement, mentre alertava de les coses de la vida. Dels perills de
la vida, més bé. Perquè no és cap secret que els exilis voluntaris amaguen
sovint segrests interiors. L’escriptor Joan Benesiu –pseudònim– n’és ben
conscient, d’això: de la vida, dels seus perills, de les fugides impossibles i
de tot el que les envolta. Ara farà uns mesos que, al voltant de tot
plegat, va publicar Gegants de gel (Edicions del Periscopi), una novel·la que és una pedrada.
I és que quan
obris un llibre i lliges un pròleg en què s’elogien les pàgines que venen a
continuació, normalment penses que aquella advertència no calia, que això ho
paga qui mana i que hauríem de prohibir els pròlegs o almenys fer-los epílegs.
En el cas de Gegants de gel, et
trobes amb un gegant com Manuel Baixauli dient que la novel·la que tens a les
mans és llum en les tenebres actuals. Escèptic, continues llegint. I a cada
pàgina li dones la raó. Senzillament, es tracta d’un dels millors originals en
valencià publicats últimament, una certa pedrada, deia, en el llac somort de
novel·les històriques i vuitcentistes en què sovint s’expressa la narrativa
valenciana actual.
Una obra profunda en matisos. Una narració de
pensament al voltant d’unes quantes vides al límit –figurat i literal–,
perdudes i a la recerca del que no saben, que s’ho conten tot en un bar polonès
de l’Ushuaia argentina, tot entre el joc entre la realitat i la ficció que
permeten les imatges que l’autor incorpora a les paraules. Diverses veus per a
narrar les històries d’un grup de refugiats de la vida, cadascú per raons
diferents, que van a trobar-se al bar Katowice, regentat per una altra fugitiva
en l’extrem del món, en la frontera total, de fet.
I tot plegat
construït amb una tècnica molt potable: amb una polifonia que abraça un diàleg
constant amb llibres i cançons, en un joc intertextual gens forçat, que apropa
la novel·la a l’assaig a estones, com en
aquell extracte de l’Exégèse des lieux
comumuns, de Léon Bloy, i les seues fugides de l’ideal burgès, escapades
una mica romàntiques –d’aquell romanticisme apagat, però, frustrat i vençut,
com el que sura entre els personatges de Benesiu, que es confessen mirant-se
als ulls al voltant d’una taula.
Vençut i
frustrat, doncs, perquè no pot haver-hi victòria, perquè aquell bar en la
frontera és, després de tot, “l’observatori ideal per veure que el món era
idènticament confús tant en el balcó final com en el cor de les seues
civilitzacions més antigues”. Per veure això i per a recordar, com si ho
haguérem oblidat alguna vegada, que la fugida, al capdavall, és impossible. Molt
bé, Benesiu. I molt bé Gegants de gel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada