Podem subestimar moltes coses,
però no podem subestimar les paraules. És pels mots que donem forma al món, que
en som amos o esclaus. Definir, després de tot, no és més que posar un límit.
Definir una realitat és decidir-la. Hi ha paraules i paraules, però. Com més
abstracta, potent i mal·leable siga la realitat
que evoquen major serà la batalla que provoquen. No hi haurà massa debats al
voltant de “taula” o “cendrer”, però la cosa canvia si ens juguem el significat
de “llibertat”, “civilització”, “Déu”, “terrorisme” o “democràcia”.
La ingenuïtat,
en aquest punt, es paga ben cara. Els imperis ho saben, per això el primer que
fan es desposseir els pobles de les seues llengües: per a controlar-los millor.
No es res que no se sàpiga. Ho va fer Castella en Sud-Amèrica –ací encara ho
intenta a través de l’Estat espanyol–, França en Àfrica, Anglaterra en mig món.
Tants d’altres. Quan tenen la llengua, el que fan tot seguit és
monopolitzar-la, fer-se amos del seu significat. Llavors, clar, és quan poden
imposar-lo. El poder, al capdavall, sempre ha necessitat un discurs que el
legitime.
D’exemples,
n’hi ha com gotes d’aigua. “Llibertat” ha de voler dir el que els Estats Units
vulguen mentre bombardegen mig món. “Déu” el que els soldats d’ISIS consideren
oportú, o rodaran caps. “Terrorisme” el que diga el primer ministre israelià. Les
paraules, a partir d’aquest moment, esdevenen bones o roïnes. Les paraules
legitimen fets. “Democràcia” serà bona, malgrat estar en boca d’hereus de
dictadures, i “revolució” o “esquerra” ja no les utilitzaran ni els polítics
amb coleta que diuen que pretenen canviar la realitat, perquè el discurs
oficial fa temps que va decidir –va “definir”– que eren roines. És trist i crec
que em puc estalviar l’etcètera.
Doncs bé, dic
tot això perquè amb la paraula “violència” passa el mateix. De fet passa molt
més dramàticament, perquè del seu monopoli depèn l’ordre mundial actual, i del
seu significat part del Codi Penal que el PP i el PSOE van reformar l’altre dia
entre ombres. El “violent”, el qui “ataca” o el “terrorista” ha de ser l’altre,
i ha d’anar contra l’statu quo. Poden tindre ministeris de Defensa uns estats
que produeixen i venen milions d’euros
en armes que acaben rebentant a pedaços gent a l’altra banda del món? Clar,
perquè un dia guanyaren el discurs: ells són la “defensa” de la “democràcia”. Estan
legitimats, per tant.
Són coses
sabudes, de totes formes, d’aquelles que et subverteixen l’adolescència i de
les quals l’escriptor napolità Erri di Luca ha sigut conscient des de sempre. I
més encara des de fa uns mesos. Més o menys els que han transcorregut des que
va afirmar en una entrevista que calia “sabotejar” les obres del Tren d’Alta Velocitat
que a hores d’ara es construeix a la vall de Susa, als Alps italians, contra l’oposició
popular i entre el despotisme més absolut, com conta en La paraula contrària (Sembra Llibres, 2015).
A Erri de Luca
el vam conèixer uns amics i jo un dissabte de matí a Barcelona. Fou a la recepció d’un hotel del passeig de
Gràcia, on havia estat responent entrevistes durant tot el matí amb les
mateixes respostes impecables que ens va donar a nosaltres amb la veu suau i
pausada, sense estranyar-se massa d’aquells indocumentats postadolescents amb aparença
d’acabats de dutxar i una càmera de fotos amateur a les mans. Recorde les seues
mans. Eren mans dures, àrides. Eren mans d’escalador. Ho és, de fet. Com un dia
va ser obrer de Fiat, militant del grup d’esquerres Lotta Continua i ara és
escriptor. Potser és això, tot això, el que va portar-lo a comprometre’s amb la
causa dels habitants de la Vall, que van veure arribar l’empresa constructora
del Tren d’Alta Velocitat com qui veu arribar una tempesta. Ell donà suport a
la lluita “pel dret de sobirania i d’incolumitat d’un poble sobre la seua terra”,
contra un projecte d’altíssim impacte mediambiental. I ho està pagant.
Va dir “sabotejar”
i per tant va “instigar a la violència”. Aquesta és la conclusió d’un poder que
no vol perdre el control sobre les paraules. El que importa és que un escriptor
pot omplir pàgines i pàgines de boniques històries, però no intentar canviar el
discurs. La violència no és aprovar d’esquenes a la ciutadania que les patirà
unes obres a benefici d’uns pocs –el cas ruïnós de l’AVE a Espanya és el millor
exemple–, ni militaritzar una regió per a defendre-les, ni protegir amb agents de policia i les seues armes una empresa
privada, ni crear un departament en la fiscalia de Torí encarregat “a temps
complet i exclusivament d’incriminar militants NO-TAV”, com diu De Luca. No.
Violència és dir que caldria sabotejar eixes obres. D’u a cinc anys de presó.
El poder, per
a ser absolut, necessita controlar el llenguatge. No per res, sinó perquè el mateix
poder comença i es consolida amb el llenguatge. Difícilment canviarem la
realitat si no trenquem el monopoli del seu discurs. És per això que
persegueixen les paraules en boca d’alguns, perquè no volen perdre el seu
monopoli. La Llei Mordassa aprovada pel PP no és, pel que respecta a la
repressió de delictes d’opinió, més que això: un intent de fer legítim només el
discurs oficial, el seu, i de perseguir i castigar tot discurs alternatiu.
No és cosa
nova: a les fogueres sempre han cremat paraules incòmodes, dissidents,
alternatives. Les d’Erri de Luca són. Anava a dir les últimes. No ho seran. I
és que en el fons del fons, les paraules importen. Qui domina el discurs domina
la realitat, deia i dic. Per això utilitze País Valencià i no Comunidad
Valenciana. Per això m’opose radicalment a la llei de repressió que han
anomenat Mordassa. I per això crec que cal llegir i denunciar el que conta l'escriptor napolità a La paraula contrària. Cal
dir ben alt #IoStoConErri. Per la insubornable legitimitat
de les alternatives. Així de simple. I sí, podeu dir-me ingenu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada