 |
| Foto: Manel Montilla - Mundo Deportivo. |
Que la nostàlgia és el preu de la
felicitat ho sabem tots. I ho patim tots, també. Ben mirat, no pot ser d’una
altra manera. Ha de ser així i punt, com la pluja o el vent o que després d’una
mandarina dolça la següent mai no ho és tant. Amb 21 anys, això ja ho sabia, o
almenys ho intuïa, mentre m’apropava a aquell quiosc del metro de Berlín. Era
un dia de primavera. Primavera d’allà, clar, entre grisos totals i dies en què
el sol es rebel·lava amb ferocitat. El
nom de l’estació no el recorde, només sé que allà canviava de tren i aquell dia
anava amb temps i vaig decidir comprar-me el diari i eixir a fora i llegir-ho
en un banc. També recorde que abans d’obrir-lo vaig agafar el meu mòbil i vaig
marcar el número de casa del meu iaio. Parlàrem uns minuts. Què tal, com estàs.
Estic, que ja és prou. I tu què tal l’alemany. Res, malament. I això i allò.
Després vaig penjar com penjava sempre, amb un pes a la mà i un altre a la
gola.
El
diari era la Gazzetta dello sport. A
Berlín sempre el comprava quan havia jugat el Barça, sobretot si havia jugat
Champions, per allargar una mica més el bon sabor de boca. Perquè aquell any
tot era bon sabor de boca. Jugaven bé, queien bé, i damunt guanyaven. Els
partits solia veure’ls en la penya que es reunia als baixos d’un hostal en la
Ziegelstrasse. Allà vaig veure el 5-0 al Madrid mentre el meu amic Lorenzo, a
qui coneixia de quatre dies, em deia “Troppo Barça Carles, troppo Barça”. També
un partit molt aspre contra el Copenhagen, en què el polonès ebri del meu costat
em va preguntar de sobte, en algun idioma paregut a anglès, que de quin equip
era jo, mentre es treia una mamella amb un tatuatge de dos pams d’un escut amb
ratlles blaugranes. Li vaig dir la veritat, però potser no hauria dubtat a amollar-li
una mentida bíblica si els colors del seu pit hagueren sigut altres. Tant se
val, ara. El cas, deia abans d’enllaçar records, era que aquell matí gris vaig
eixir de l’estació per les escales, i després de telefonar em vaig asseure per
a veure una vegada més la portada.
I
quina portada. Els periodistes esportius italians, com els anglosaxons, sempre
s’han estimat aquell estil notarial i sec, de sintaxi en calçotets i verbs
amagats. Era un dia de primavera i no variaren: Ciao Mou. Barça in finale. El subtítol, per a mi, substituïa la
llum que devia estar a l’altra banda dels núvols: Al Camp Nou finisce 1-1, ma Guardiola in Champions dà un’altra lezione
al Real. Mourinho guarda la partita in hotel. Abidal in campo a un messe e
mezzo dall’operazione. Doncs sí, després d’haver guanyat 0-2 en el Bernabéu
amb aquell gol aquàtic de Messi, l’empat al Camp Nou ficava el Barça a la final
de Wembley. I per a mi tot formava part de la meua estúpida i sincera felicitat
diària, que em perdonen els il·lustrats. El fet és que la història era molt
amable, perfecta –completa, s’entèn–: bon joc, victòria, Madrid derrotat, i un
jugador francès, Eric Abidal, que xafava el camp poques setmanes després d’una
operació de càncer. Tan simple i tan amable: Tutti in piedi ad applaudire Abidal, bentornato al 90’ soltant 46
giorni dopo l’operazione per un tumore.
Abidal era el
símbol. El seu nom evocava un equip que jugava elegantment bé i a més a més
guanyava batalles d’antagonismes massa fàcils, amb aquell Mourinho teatral que
preparava trinxeres impossibles per a un Guardiola de vidre que només una volta
es trencà per a dir que la batalla de les paraules ja la tenia guanyada, el
portuguès. La de les paraules i prou. I ni tan sols aquella, en el fons, perquè
les narracions, ací i allà, parlaven del Barcelona com els clàssics llatins
dels romans a les Guerres Púniques.
Una
història tan simple i tan amable que va ser-ho massa, perquè mesos després Abidal
tornà a ser intervingut i deixà els terrenys de joc per una altra temporada.
Tan simple i tan amable que més mesos després creuà una porta secundària per a
eixir del millor Barça gràcies a la pitjor directiva. Això, però, encara no ho
sabíem, ni ell ni jo. Aquell matí només hi havia un cel gris i un banc i uns
minuts de sobra. Encara no hi havia lloc per al fang de l’existència. Abidal
era el símbol d’una belle époque que,
com totes, semblava no ser conscient d’ella mateixa, que arraconava cent
desgràcies i feia oblidar mil misèries. Ningú parlava dels milions, del negoci,
dels altres drames. Només hi havia els elogis, que continuaren el dia que, en la
pròrroga que de vegades ens dóna la vida, alçà la copa en Londres mentre tothom
aplaudia i pensava quina felicitat més etèria.
Després,
ja ho he dit, el fang, les ombres, les derrotes, el final, la nostàlgia. Tot
tan inevitable com la pluja o el vent o com que després d’una mandarina dolça
la següent mai no ho és tant. Això també ho he dit, ja. I llavors jo vaig
tornar a València i vaig deixar de comprar La
Gazzetta dello sport i a l’any següent no guanyàrem la copa i un dia
Guardiola se n’anà i Abidal també i un altre dia Tito Vilanova però d’una altra
manera. I ja no jugàvem tan bé i el temps com passa, mare de Déu, que diem als ascensors. I avui,
perquè sí i perquè no, ha anunciat que es retira. Abidal deixa el futbol. Diu adéu.
A ell, i a nosaltres, després de tot, ens queda la nostàlgia. I no, no pot ser
d’una altra manera. I com diem per ací, també als ascensors, quin remei. Quin remei, amic.
