dimecres, 19 de novembre de 2014

"Coral romput": poesia bílica

Per a un poeta cada sonet és una prova, la demostració d’una mena de domini bàsic de la llengua en què s’expressa. El motlle poètic de dos tercets i dos quartets va triomfar ben prompte. A la Península Ibèrica i ja al segle XVI era l’estrofa reina a la literatura castellana o això diuen els manuals. Des d’aleshores, fer un sonet ha estat el primer pas per a considerar-se mínimament del gremi dels versos, com un baptisme literari, vaja. Exagere, evidentment. O no tant, perquè malgrat totes les avantguardes, sembla que un poeta haja de saber, almenys, construir un sonet. Per a dir-se poeta, vull dir. Més tard, amb la destresa demostrada, es pot permetre deixar anar la ploma. Proveu, sinó, a buscar un primer o un segon poemari sense sonets. 
      Dic tot açò perquè Vicent Andrés Estellés va escriure molts sonets, també alguns grans sonets (“Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català del segle / XX, amb perdó de Rossinyol, i Salvat, / amb el permís de Pere Quart i Espriu”), com també altres peces formalment clàssiques, de síl•labes comptades, justes, d’una perfecció geomètrica. Freda. I és que crec que Estellés és d’aquells poetes que esdevenen absolutament insubstituïbles justament “després del sonet”, quan trenquen el motlle i es deixen anar. Els escriptors, tots, omplen el got de la forma amb la tenacitat del suor, d’una manera o d’una altra; els grans escriptors, pocs, sempre acaben per fer-lo vessar d’aigua.
En el fons, aquest no és sinó un altre capítol del debat eternament superat entre forma i fons. Una discussió fal•laç segons a qui preguntem, però que sempre torna. Bé, no importa, ara i ací. No entrarem al debat, només parlarem d’un poemari de Vicent Andrés Estellés d’aquells que no caben dins d’un sonet, d’aquells que vessen el got brutalment, d’aquells que no saben de formes preestablertes. És Coral Romput, literatura en carn viva, potser l’obra mestra del fill del forner de Burjassot. Un devessall de versos dividit en tres andanades. Com tres ràfegues de metralladora. Sense moment per a la respiració, o quasi: “M’he aturat una mica. Em suava la mà”. Sense rimes ni síl•labes ni res de tot allò. 
        Estellés va escriure la vida des d’una finestra de la ciutat de València una nit de diumenge –dos, en realitat– de 1953. I la va escriure per una pura necessitat primària que no sap de motlles ni vanitats artístiques. Coral Romput és la vida sense atenuants, ni tècnics ni morals, sense antídots, ni filtres, ni maquillatge literari superflu. Un llarg torrent de versos on es descabdella la pena més profunda, la solitud o l’alegria desbordants, la debilitat més humana i grotesca, l’amor més profund i tempestuós, l’enyorança silenciosa, la filla morta, el terror inevitable i total, l’esperança no menys instintiva. Ja ho he dit, sense atenuants, sense filigranes. 
       “Recórrec un carrers, entre dues clarors,/ i sent el veïnat ocult de l’alegria/ i en girar un cantó crec que em vaig a morir”. Sol i callat, o no tant. Hi ha les gents. Les veus perdudes i anònimes, el crit gloriós d’un xiquet que viu, el plor mínim d’algun pària urbà. És la pàtria, és clar, “una amable, una trista, una petita pàtria”. Cap paraula en majúscula d’aquelles que tant agraden als imperis d’occident, cap llança en posició d’atac com les de Paul Claudel, cap bandera. Només una discreta vida entre uns quants carrers. La pàtria en minúscula, la vida trista o alegre d’unes certes gents a uns certs llocs comuns. Un lent davallar subaltern sota banderes estranyes. 
         Eixa força no va passar desapercebuda. No podia. Eren versos massa explícits, massa terribles, massa bons. Ovidi Montllor i Toti Soler ens van llegar fa dècades la seua interpretació entre guitarra incisiva i veu poderosa. Tota una obra d’art. I ara fa sis o set anys que Joan Ollé va portar a l’escenari la seua adaptació. Dues aportacions commovedores. Però el text continua allà, arrecerat, dur, cavernós, a l’espera de donar més colps. Un poema del qual Marcos Ordoñez, en un gran article amb motiu de l’estrena teatral, no pogué evitar dir que era el “más bello, más grande y más hondo de la literatura catalana”. Un poema que “si lo hubiera escrito un americano, hoy estaría en todos los cánones, pero lo escribió un valenciano humilde y oscuro”. I fill de la nostàlgia.
Torrencial, la lectura és fluïda i la impressió instantània. Fa mal i bé alhora, mentre la darrera paraula s’apropa. No sé si seran els millors versos de la literatura catalana –també seria una discussió eterna i estúpida– però en tot cas serà difícil trobar-ne uns altres de més bílics, viscerals, corrosius i tendres que els que Vicent Andrés Estellés va escriure una nit de diumenge ara fa seixanta un anys. El temps, com sempre, dirà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada