Diuen alguns, i ho corroboren
alguns manuals escolars d’història amb molta alegria, que aquell fenomen de les
identitats “nacionals” sorgí i es consolidà al segle XIX. Ja sabem, els cent
anys dels Estats-Nació i les constitucions que així ho reflectien, de les
refundacions i del nacionalisme europeu. Hi ha debat en aquesta riba quan de
sobte sembla que abans d’allò no hi havia res i tothom content amb la seua
etiqueta de llaurador, burgès o aristòcrata, més clarificadora que aquella de
sicilià o bavarès, suposadament menys rellevants. I tot seria així de simple si
no fóra perquè als motlles senzills els passa el que ocorre amb tot allò
senzill: que no ho és tant i hi ha peces que no hi encaixen.
Els papers que va escriure Pierre de Ronsard a mitjans del cinc-cents amb el
títol de Discours des misères
de ce temps, dedicats a la reina regent Caterina de Mèdici, són peces
d’aquestes, amb cantons de difícil encaix. Al segle XVI, el bo de Ronsard va
composar uns versos comprensiblement alterat pel caire que prenia el conflicte
religiós entre reformistes i catòlics. Dues doctrines que per aquells anys a
França es massacraven sense pietat cristiana. I molt més, és clar, els segons
als primers.
Més enllà d’altres anàlisis que posen l’accent en l’intent de mediació de
l’escriptor entre les dues parts enfrontades, les paraules del poeta francès,
catòlic oficilialista, deixen rere seu una pista important: els nacionalismes
europeu no cauen del cel al segle XIX. La
France à jointes mains vous en prie et reprie, clama a la regent com a bon
súbdit, però abans de lloar la nissaga de reis francesos que han donat glòria a
eixa bella terra. Canta, doncs, com a qualsevol aristòcrata amb ploma cantaria
al seu rei, sí, però destil·lant alguna cosa més que una simple reverència
estamental: Heritage opulent,
que toy peuple qui bois/ de l’Angloise Tamise, et toy More qui vois/ tomber le chariot du soleil sur ta
teste,/ et toy, race
Gottique, aux armes toujours preste,/ qui
sens la froide bise en tes cheveux venter,/ par armes n’avés sceu ni froisser,
ny domter. Alguna cosa així
com: “Heritatge opulent, que tu, poble que beus/ de l’anglès Tàmesi, i tu moro
que veus/ tombar el carro del sol sobre el teu cap,/ i tu, raça gòtica, sempre
presta a les armes,/ que sents la freda brisa bellugar els teus cabells,/ amb
les armes no heu pogut ni esclafar ni domar”.
Diu el poeta, doncs, que al poble francès no l’ha pogut subjugar ningú des dels
confins del temps, ni els anglesos, ni els germànics, ni els moros. Cap poble a
l’alçada del francès. Patriotada barata, clar, amb data de caducitat, a més a
més. Trista i dolorosa. Però recordem que estem al segle XVI. Fixem-nos-hi, més
enllà que les paraules canvien amb el temps i la idea del poble una mica
boirosa d’ahir no és la del poble estatal d’avui, que les implicacions
històriques no són les mateixes. Quan llegim composicions com les de l’insigne
Pierre queda ben clar que segons certa aristocràcia al peuple francès no l’ha pogut subjugar ni
l’anglès, ni l’àrab, ni el germànic, el que significa, ni més ni menys, que es
defineix contra ells. I si l’aristocràcia s’impregnava
de patriotisme a través de certes poesies i a pesar dels estaments, a la llarga
ho farien les altres classes, de dalt cap a baix. Perquè tampoc no és cap
secret que l’ús de la llengua culta va marcar les fronteres entre les diverses
cultures cultes europees.
El raonament del poeta francés, dut al pla general, ens ho deixa clar: un
nacionalisme es construeix contra els altres –existira llavors amb eixe nom,
amb un altre o amb cap. Ningú és, com deia aquell, nacionalista en una illa
deserta. I si no pot amb els altres nacionalismes –exemples de
“voler” a la història francesa, n’hi ha hagut més que Napoleó– es construeix i
reivindica contra ells. Per això, després d’haver llegit
aquests versos, publicats molt abans del vuit-cents, allà pel 1562, no ens ha
d’estranyar gens ni miqueta el que ha vingut després. Ni tampoc el que encara
està per vindre en aquesta nostra antiga, orgullosa i trista Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada