Divendres a la nit. Les
portes del local situat al carrer Erudito Orellana de la ciutat de València s’obrin i deixen entrar els
grupets de gent que, a poc a poc, prenen posicions a la barra i al voltant de
l’escenari. Hi ha qui demana un gintonic prematur. Hi ha qui es reserva. Tot
està preparat perquè hi ha també qui ha treballat de valent entre cables,
contractes i decibels. La sala es diu, potser, El Cuerdo, i l’amable
fauna amb camises i polos estrets, terriblement indie, gaudeix dels seus
trenta-i-tants anys portats amb orgull precari o resignació tètrica. A l’aire comença
a surar el desencís d’un amor inevitablement convuls, les melodies que conten
la nostra història amb insistència, els trossos de vida tristos i els alegres,
les ganes d’oblidar, les ànsies per no recordar, la tranquil·litat fràgil, i
tantes altres coses més. De sobte, entre el públic, apareix algú que ho capta
tot amb subtilitat quirúrgica. És Xavier Aliaga.
Quan ordena totes
les peces contempla el resultat, és Vides desafinades, un univers
enigmàtic d’amor, desamor, música, estima, dolor, i tot allò que passa mentre
corre el rellotge i ens fem grans i Wilco canta impossible Germany, unlikely
Japan, wherever you go, wherever you land. A través de les seues respectives
veus, coneixem la història de Marta, Vicky, Gerard, Francesc, Alícia i Jordi,
sis personatges perduts enmig de punts d’inflexions vitals d’aquells que no es
poden explicar, de punts de no retorn en molts casos, de fugides endavant i
endarrere, de crisis econòmiques i sentimentals incipients. El d’Aliaga és el
cant coral d’uns personatges aconseguits, especialment el de Gerard, amb
reminiscències d’aquell cinisme protector del millor Toole. Un encert gens
casual.
A la literatura catalana actualíssima hi ha grans
narradors i narradores, Xavier Aliaga n’és un, i a cada novel·la s’assenta més
confortablement en aquesta categoria. Ha evolucionat. Ja no hi ha la comicitat
de Si no ho dic, rebente i Els neons de Sodoma. Hi ha alguna cosa
més. Com comentava encertadíssimament Francesc Calafat fa un temps, “l’humor hi
és però ja no és la biga mestra de la trama”. No. Efectivament. El que trobem
és el següent pas, l’hiperbolisme irònic que arranca somriures sense
immutar-se, fàcilment.
Tan
fàcilment com es llegeix la seua prosa, fluïda i enèrgica, que fa
entretingudíssima una obra farcida de referències musicals de la generació que
encara omple les sales xicotetes de la capital els dissabtes a la nit i compra
l’últim CD de Calexico a la Fnac. Una que assoleix el nivell més alt als monòlegs
narratius dels personatges en ple conflicte existencial, i que pateix més, si
de cas, als diàlegs. Vides desafinades és, tot plegat, una molt bona
novel·la, sis històries entrellaçades que fan la història, l’única, la de
sempre, la inevitable, la de tots: la recerca del pa i de la felicitat per
damunt de tot, i per eixe ordre sagrat. Inalterable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada