Quan escriure és un vòmit
necessari el resultat sol ser un monument. Per això les grans obres escassegen,
perquè són fruit d’una vocació insubornable que va més enllà de l’ofici i del
temps, que naix de l’inevitable. Perquè la gran literatura és inevitable. Ara
fa cinc anys que se’ns va morir Carmelina Sánchez Cutillas, poeta i enamorada
de la història medieval valenciana. I la narradora d’una única novel·la, aquella
joia que es diu Matèria de Bretanya,
escrita amb el torrent de paraules que se’ns escapa dels llavis quan parlem del
que no ha de tornar.
La
novel·la va guanyar l’Andròmina de Narrativa als Premis octubre de 1975. Ho
faria, supose, per unanimitat. I és que Matèria
de Bretanya, tan lluny i tan a prop d’Els
cucs de seda o La Plaça del Diamant,
és una obra enorme escrita per contar uns records d’un poble petit petit, com
les penes i les alegries, com tot, perquè Sánchez Cutillas narra amb la boca
xicoteta, dolçament, les escenes que ben podrien haver sigut poesies o contes.
Sempre en passat, per a tornar de sobte i en comptades ocasions a un present
que, en el fons, no cal. Tot amb una llengua entre la parla viva i les
dissonàncies de diccionari, tan representativa d’uns setanta en què el model
encara estava fent-se.
El poble, per
cert, és Altea. Allà on hi ha la calç en les façanes, el trenet que creuava
lentament la Marina i la sega estacional de l’arròs i els pescadors que no
podien faenar perquè la mar se’ls rebel·lava. Tot un món observat entre les
mans, i contat amb una ingenuïtat que no ho és, que es desfà al mateix temps
que la seua infantesa. Molt a poc a poc: “encara crèiem que la vida seria
semblant a una poma de la tardor ensucrada”. Encara.
Un món menut i
uns ulls enormes, entre la mar i les
muntanyes: “la pàtria meua era tot la terra encerclada per l’Aitana i per
Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la
ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro de Toix i el Penyó d’Ifac al
més lluny”. El paisatge en què els més o menys pobres parlaven valencià i els
més o menys rics no tant, com ella, mentre la seua consciència es rebel·lava,
incòmoda, davant d’un ordre sant i més incòmode encara. I els ancestres que
també es rebel·laven, en certa manera: “al
meu avi no li va fer gens de gràcia, i deia que era una vergonya que els seus
néts no sabien parlar valencià”.
I
les contradiccions que creuaven dies i vells i joves i xiquets, mentre tot aquell
món queia, desapareixia, s’esvaïa, tot esperant el dia en què un d’aquells
infants cresquera i decidira prendre una Olivetti per a contar-ho tot. Fou una
xiqueta, Carmelina Sánchez Cutillas. I molts anys després de deixar de ser-ho li
va dir, inevitablement, Matèria de Bretanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada