Kapuscinski, Malinowski i la recerca impossible

Cau el sol. Prenem una cervesa a la terrassa del costat de la catedral. Demanem la segona poc després perquè costa menys d’un euro i el vent és tebi i el panorama de postal i per què no deixar que l’alcohol faça el seu efecte mínim i ens vinguen ganes d’escriure poemes coents. Però ella avui no fa versos. Parla de Kapuscinski. “Li donaren l’honoris causa ací, a Cracòvia, fa sis o set anys”. Jo no ho sabia, com tampoc que aquella vegada el periodista polonès va fer una conferència sobre la importància de “l’altre”. Un “altre” que ha preocupat des de sempre a molts filòsofs. Un “altre” que des que l’antropòleg Malinowski s’hi fixà no tornà a ser el mateix.

          M’explique. L’amable Bronislaw Malinowski, nascut a Cracòvia, trencà la tradició dels estudis antropològics basats en la relació Jo-Altre, amb una novetat simple i sublim: la necessitat de contacte directe, l’estudi sobre el terreny com a condició sine qua non. En paraules seues: “per a poder jutjar cal estar allà”. La seua simplicitat és raonable. L’interès no recau només en els fets sinó també en el context psicològic, és a dir, els estats d’ànim, les emocions o el clima que afecta la gent. No només l’esquelet, doncs, sinó també el cos i la sang – la roba, l’alimentació o la higiene – i l’esperit – les actituds o els autocomentaris.

          Malinowski decidí apropar-se, amb tota coherència, a una comunitat allunyada de la seua, a Mailu i a les illes Trobriand. Ell, no cal dir-ho, aprengué la llengua autòctona i s’hi integrà a la perfecció per observar conforme a la seua teoria. Pensava, de segur, que coneixent els altres ens coneguem millor nosaltres mateixos, o almenys ens posem en evidència, perquè és la diferència la que deixa al descobert la nostra – i la seua – característica. Kapucinski, en part, féu el mateix: anar a l'altra banda del món per  a explicar-ho i, de passada, explicar-se a sí mateix. Allà, magnes, hi ha L'Emperador, La guerra del futbol, Viatges amb Heròdot, i un etcètera de quilòmetres. Dic "en part", perquè ell, al capdavall, malgrat que peculiar, era periodista. I el periodisme imposa la distància.

          És per tot això que, a Polònia, hi ha qui veia la feina de l’antropòleg un tant llunyana. I fins i tot la del periodista. Per què es desinteressaven tant dels assumptes polonesos? Les suspicàcies podrien tenir fonament, si pensem que no hi ha millor possibilitat de comprensió que d’un “altre” amb qui compartim esquelet, carn i esperit. És a dir, qui millor que “l’altre” membre del teu mateix poble – comunitat, col·lectiu, nació – per a analitzar? Per què buscar l’explicació de tot plegat a milers de quilòmetres de casa, on la diferència amb l’altre és major?

          Doncs potser precisament per això, perquè buscaven la distància necessària per a l’anàlisi, eixa barrera diferencial, higiènica. Necessitaven evitar la boira de l’excessiva proximitat. Potser feien cas inconscientment d’Eugeni d’Ors, per a qui “la identitat del contemplador amb la cosa contemplada torba llastimosament la contemplació”. Potser.

          “Eixes acusacions em semblen estúpides ― ella no té dubtes ― sobretot en Kapucinski. És que no escrigué sobre Polònia, també? És que no va estar anys observant i pensant per a escriure La jungla polonesa? És que no tenim dret a observar i pensar la resta del món? És que la resta del món no és també nostre?”. Respira i em mira als ulls com buscant aprovació. És una força de la natura. En demanem una altra. L'última qüestió demana imprudència.