Marco Manzoni o l'esport dels ancestres

“Allò que compta és jugar i vèncer bellament. Després pots perdre, però amb estil”. Sentències com aquesta són cada vegada més estranyes en un món de l'esport que dia rere dia s'agenolla una mica més davant cavallers de pes bíblic com el resultadisme imposat per uns diners que només saben de xifres. Jugar bonic, aquella idea tan simple, comença a ser matèria de subversius, de revolucionaris, com l'autor de l'aforisme amb que començàvem aquestes línies. És Marco Manzoni, un dels majors periodistes esportius italians de tot el segle XX. Un home que encara creu en l'esport. El de sempre, el que ens alça del seient amb un crit transparent d'eufòria. El dels ancestres.

          Gianni Mura li ha dedicat un llibre, que es diu Tanti amori. Conversazioni con Marco Manzoni (Feltrinelli 2013), on Manzoni fa balanç del que és per a ell l'esport. I en rescata l'esperança.

          La del futbol, rei omnipotent, en primer lloc. Lloa decididament la “minoria ètica”, com ell l'anomena, que fa creure encara – encara! – en el joc: Menotti, Valdano, Guardiola. Sempre subversius, artesans de la pilota, creadors de màquines de produir bellesa, comandades sovint per aquell boig meravellós amb el número 10 a l'esquena. Un jugador, un estil, a qui Manzoni professa vertader culte: “La bellesa del futbol és, des de sempre, el número 10”. I allà Maradona, Messi, Corso. I la bellesa, sempre, innegociable.

          Al·lèrgic al resultadisme, doncs, és un enamorat inevitable d'esquadres d'aquelles amb aurèola romàntica, que a la seua Itàlia es personifica en el Chievo Verona, un equip de barri que guanya en San Siro com “David que bat Goliat”. Inevitable també que siga un rapsoda del Barcelona de Guardiola i de l'Espanya de Del Bosque, i un crític àcid dels equips de Mourinho. Cavallerós fins a la ingenuïtat, Manzoni és un amant del joc net, estètic, aeri, compromès, ètic i per tant enemic públic de la trampa, el dopatge, el joc prostituït pel resultat i els marcadors a 0.

          Manzoni, gràcies als déus, no només s'atura a parlar del futbol, i de passada ens recorda que afortunadament hi ha molt més al món de l'esport. El ciclisme, antic monarca derrocat i en l'exili, és una de les seues passions. Una mica erosionada, però, per anys de positius i descrèdit. Elegíac amb Pantani, s'alça novament tossut contra el trampós, i recorda aquelles paraules de ràbia del campió bretó Bernard Hinault: “El dopat és un que roba el pa”. Les gràcies.

          Lluny de les peces redonament perfectes i líriques d'un Galeano a qui admira, Manzoni escriu pàgines molt més periodístiques, que es mouen entre embranzides de lucidesa, de passió, de poesia, sovint perdudes entre línies més trivials i planes: “I tothom té el seu fil rouge: un amic, un carrer o un campet, i l'alegria de la pilota que rodola”.

          Com a cloenda, després d'algun que altre article sobre música i gastronomia, Tanti amori ens reserva una entrevista amb aquest exegeta de l'esport, una conversa que es converteix en una biografia. La vida de Manzoni és, al capdavall, la del periodisme esportiu italià de la segona meitat del segle XX. De la Gazzeta dello sport a la Repubblica, dècades en què tot ha canviat però, contradient Il Gattopardo, res no ha continuat sent igual. Perquè els ídols ja no són els ciclistes evocats per tothom com superhomes nets i lliures de tot pecat que volaven per muntanyes en blanc i negre, perquè al futbol les samarretes ja porten publicitat, perquè ja tot – o quasi tot – es compra amb diners. Perquè tot ha canviat. O quasi tot. I és que malgrat totes les dècades passades, Manzoni torna als orígens, a l'esport de sempre, al bri d'esperança que resta entre tant d'escepticisme àcid.

           Tanti amori s'alça, així, com una rèplica als descreguts, una apologia de l'esport primigeni – pur, si és que és de veres que existeix aquesta paraula –, aquell que encara existeix malgrat tot i tots, refugiat a penes a la revolta de Giggirrivva que va dir que per diners que li donaren no se n'anava del seu Cagliari, al record d'un partit lleuger de xiquets en un camp urbà sense porteries, a la pedalada neta del ciclista que no es ven, a Robbie Fowler dient que allò que havien xiulat no era penal, o a l'abraçada monolítica entre rivals després d'un combat de judo. L'esport dels ancestres que batega, viu, encara. I per molt de temps.  

Josh Bazell: narrar sense compassions

El domini de la tensió és un arma que cal no menysprear. Molts ho van comprendre. Pocs en van fer un art. Al cinema, per exemple, tenim el senyor Hitchcock i els seus infinits deixebles. A les lletres, els amos de la tensió tampoc no escassegen. En la seua última novel·la, Josh Bazell ha aconseguit fer un exercici molt reeixit de control de la tensió, sense renunciar, però, a anar més enllà, i construir una obra potent, de prosa brutal, eixuta, sense eufemismes . És Wild Thing (Bèstia) que ara presenta Bromera (2013).

      Ara, no us estranyeu si a les poques pàgines penseu que esteu davant d'una pel·lícula de sobretaula d'Antena 3 d'aquelles que refregeixen amb oli cremat el mite del Llac Ness, en què un grup d'experts arriben a un poble de Minnesota per investigar l'existència d'un mostre a les aigües del llac local. Però tampoc us estranyeu si poc després d'unes línies vos traieu el barret amb la bomba atòmica d'ironia i mala llet que construeix Bazell, en què hi ha lloc fins i tot per a una fanàtica, teatral i gens gratuïta Sarah Palin.

       I és que de la mà de la governadora d'Alaska assistim a un autèntic xoc de cosmovisions, entre ciència i religió, tan nítid als EUA. Palin és, però, un personatge secundari al costat de Violet Hurst o, especialment, de Lionel Azimut, el metge de l'anterior novel·la de Bazell, ara perseguit per la màfia. Home àcid, sarcàstic fins l'extrem, d'una socarroneria que entre conversa i conversa arranca inevitablement un somriure cínic: “El problema del món no és que hi hagi gent irracional. El problema són els que activen i desactiven la raó en funció del que creuen que els sortirà a compte”. Bravo.

      De fet, un dels millors punts de la novel·la són sense dubte els seus diàlegs voltaics, subversius a estones, amerats de lucidesa, ciència, religió, sexe que no passa dels llavis, violència i grolleria. I aquest darrer tret resulta important, ja que fa la traducció de l'anglès al català especialment complexa cada vegada que intuïm l'omnipresent fuck de l'original. Detalls, només, en una novel·la on, d'altra banda, no hi ha lloc per a maniqueismes. El de Bazell és un món que no es divideix entre bons i roins perquè directament no hi ha bons, on la sang és sovint moneda de canvi, deprimit, i discret, però que ens guanya una riallada cada cert temps. Una riallada que ens retrata.

     A Wild Thing hi ha, per damunt de tot, la ironia. Omnipresent i quasi omnipotent, fins i tot aquella arrecerada a les notes a peu de pàgina, que tant fa recordar la genial Ronda naval sota la boira de Calders, una obra que molt probablement Bazell no coneix però a la qual fa un homenatge inconscient i constant en la distància.

      Ironia contra tot i tots, que porta a la inevitable crítica política, especialment pel que fa a l'energia i el medi ambient, podrits de corporacions, corrupteles, lobbies i diners. I no només això, perquè a poc a poc i sense perdre la tensió, Bazell fa l'escànner més descarnat de la societat nord-americana: “De la mateixa manera que els conservadors creuen que els pobres tenen la culpa de no ser rics, els progressistes creuen que és culpa seva que siguin incultes”. Violenta, fanàtica, superba, corrupta, no hi ha lloc per a una candorositat qui sap si encarnada per aquell Barack Obama que anava a canviar no se sap què ni com, un president finalment caigut de l'Olimp de les ingenuïtats. Ben fet. 

  Quan acabem, tenim la sensació d'haver vist una pel·lícula molt entretinguda, gens gratuïta, descollonantment irònica, certament subversiva. No és una pel·lícula. És un llibre. I es diu Wild thing.  

Paraules per als déus

Ací em pariren i ací estic, diu el poema. Apareguem un dia que no recordem, sense que ningú ens pregunte, després, un dia o un altre, ens morim, i ves a saber tu què passa a continuació. Per si no era prou, de vegades la vida se’ns apareix com a una putada majúscula, per bé que, almenys, també de vegades, és una obra d’art que pensem que paga la pena viure. Coses sabudes, aquestes, que ben mirat no cal repetir massa. El que vull dir és que, al capdavall, no sabem res, o, si voleu, sabem molt menys del que no sabem. Fins que algun científic parle amb Déu i aquest li confesse el secret de la vida, estem subjectes a la desconeixença profunda, a les preguntes... i a la metafísica, o el que ve a ser el mateix, a les religions. Sempre n’hi haurà, de religions, per més que els progres del nou segle i de l'anterior pensen que no. N’hi haurà amb una forma o una altra, amb una etiqueta sagrada o una de profana. Però n’hi haurà.

          Joan Mascaró ho sabia, i també era conscient que totes les religions tradicionals comparteixen més del que sembla. Els valors de totes elles, segons el savi mallorquí, són els mateixos. I no ho deia un qualsevol. Mascaró va ser un savi dels d’abans, un animal intel·lectual de Cambridge, esdevingut expert en sànscrit gràcies a l’enlluernament adolescent davant el Bhagavad Gita, l’obra sagrada de l’hinduisme, que traduí durant més de 20 anys. Un home “mediterrani que s’ha transformat en atlàntic i universal”, com deia Francesc de B. Moll. És a dir, un bon coneixedor de l’orient i de l’occident, un home de concòrdia, integrador i de pau, de Mallorca a Ceilan.

Un home que el 1958 va publicar, en el seu anglès d’adopció, Lamps of fire. The spirit of religions, un recull de textos espirituals des de la Bíblia fins l’Alcorà, passant pels filòsofs hindús, grecs, europeus, xinesos, o el mateix Lámparas de fuego, de San Juan de la Cruz. Una selecció mestra d’aquella font comuna de la qual ragen totes les religions, que no arribaria als lectors en català fins el 1982.

Ara, per sort, l’editorial Moll la recupera de les ombres, és Llànties de foc, de les escriptures i la saviesa del món (Moll, 2012), el llegat d’un intel·lectual heterodox per a aquestes contrades, convençut que la fe ha d’anar acompanyada de la raó, com aquell paisà seu de cognom Llull, però sense l’ànsia de convertir l’infidel que movia el savi del segle XIII. Llànties de foc és un llibre estrany, únic – valga la redundància –, eclèctic. I coherent. Sense paradoxes. I és que el que mou cada vers, d'orient a occident, no és sinó l'ànsia per posar paraules al buit, al no res, per crear un humil i petit exèrcit de veus humanes entre l'immens silenci de la divinitat. 

Fantasmes del poble basc

Pot semblar simple o frívol, però quan era xiquet pensava que la realitat del País Basc era com una pel·lícula èpica de Hollywood: hi havia els bons, immaculats i lluminosos, i els dolents, foscos i fúnebres. Dos extrems evidentment irreconciliables. Pel que fa al bàndol del Bé, no hi havia cap problema de comprensió, perquè eren totes i cada una de les formes de l'Estat: els seus fiscals, partits, jutges o policies. El bàndol de Mal, però, era més complicat, i entre les seues fileres hi havia diverses categories i actors. El PNV d'Arzalluz, per exemple, n'era un dels principals. Als guinyols en feien burla, i a les noticies no li tenien massa simpaties, òbviament per voler acabar amb segles de convivència sota el comandament implacable de Castella. Més enllà, però, i molt més antipàtic encara, hi havia el mateix dimoni, intrínsecament roí. I el dimoni es presentava sota moltes aparences: HB, kale borroka, abertzales o simplement ETA. Finalment, i per a fer més complicada la història a ulls d'un xiquet, hi havia l'Ertzaintza, que, si bé era presentada com a part de l'exèrcit dels bons, tenia el seu nom perillosament escrit en euskera, com els amics del senyor obscur. Tot un misteri.

       Estúpid? D'acord, però cert. Tenia set, vuit o nou anys i la realitat era el telediari de Televisión Española. Per aquella època, i per a confirmar aquella visió, a Miguel Ángel Blanco li clavaren dues bales traïdores al cap mentre a tot l'Estat el govern de Jose María Aznar organitzava manifestacions per a demanar el seu alliberament. L'havien segrestat dies abans per a demanar l'apropament dels presos bascos, una opció que el Partit Popular ni contemplà, pensant en la seua santa lluita contra el terrorisme, el separatisme, i potser també en els milers de vots que tot allò els reportaria. El dia que l'assassinaren per la finestra entrava una llum total de vesprada d'estiu i mi se me n'anà de sobte la fam del berenar. El Mal havia guanyat una batalla al Bé, així de senzill, però era obvi que no guanyaria la guerra perquè les guerres sempre les guanyen els bons per a després narrar-les. Tot era simple, molt simple. Massa simple. Tenia set, vuit o nou anys i no sabia que les forces del Bé sempre havien portat pistola i les mans tacades de la tinta d'unes lleis qui sap si no tan justes.

       Del poble basc, però, se n'ha escrit molt, massa. Discussions enceses, insults, proclames i altres paraules inútils en busca de la solució perduda, aquella clau que obri tots els panys que algun il·luminat, emboscat entre les columnes d'opinió de la premsa de Madrid, ha cregut trobar en forma de Constitució Espanyola. Però és molt més difícil. I més per a algú de fora. De fet, sóc dels que pensa que és a ells, als bascos, i només a ells als qui els pertany el dret i la responsabilitat de trobar una solució possible, que tota la resta és sobrer, que els forasters no podem aspirar a comprendre el País Basc, i simplement ens hem de conformar amb una imatge, una sensació, una impressió. És per això que escric açò, perquè la meua impressió és un rostre.

          A Hernani vam arribar a migdia, amb el sol ben alt, fa només uns dies. Hi anàvem els amics, per a fer turisme a la zona. El poble estava en festes, ací i allà terrasses plenes, algun crit, algun riure, una remor de converses. Entràrem en una d'aquelles places dels pobles de la zona on en lloc d'una font hi ha una paret de frontó i els xiquets hi juguen a pilota. Buscàvem lloc per a dinar, i no el trobàrem. Provàrem pel carrer major, ple de gens i veus. Però el que hi havia era una altra cosa. El que hi havia era un rostre. I després un altre. I és que allà, a certs pobles, en festes, els que pengen de les balconades són els presos. En aquell moment vaig sentir un desassossec sobtat, brutal, innegable, en veure aquells rostres tan joves, tan espectrals, tacats d'ombres, onejant entre els carrers, apegats a les parets, entre les botelles dels bars. En aquelles pancartes hi havia els rostres presents dels absents, l'expressió última del greuge, del clan, del conflicte, del plom, de la sang.

          Tot seguit, però, brollaren al cap totes les frases de tots els bàndols, totes aquelles paraules inútils, i els silencis, i la vesprada d'estiu en què assassinaren Miguel Ángel Blanco i tants altres drames que vull creure evitables. I més fantasmes ací i allà. I el debat moral que es desfermà implacablement en aquell carrer sota rostres joves mentre sonava una banda de música en alguna part, discretament, com demanant perdó per l'alegria. Un debat ancestral i perenne que no puc evitar malgrat que ja fa temps que no em crec anàlisis simplistes. Un debat que sempre acaba en la mateixa pregunta, en si tot allò paga la pena.

        Serà evident que amb aquestes molt humils paraules no intente repartir culpes ni equilibrar balances. No crec ni en les equidistàncies ni en les pistoles. Però tampoc en paradisos infinitament plurals i igualitàris i harmònics, en nacions de nacions idíl·liques i altres invents fal·laços a mesura i al servei del poder. No ens podem permetre el luxe de ser tan ingenus. La realitat va molt més enllà i no està per a bucolismes, demana concreció i renúncies. Jo, però, només sóc un simple foraster amb una única i famèlica certesa, que en aquell carrer d'Hernani, un migdia de juny, em van vindre unes ganes sobtades, brutals, innegables, de respirar. I de viure.