dijous, 26 de desembre del 2013

L’idiota que va vèncer a la Guerra

La Guerra pot escriure’s de moltes maneres. Hi ha la solemnitat antibel·licista d’Erich Maria Remarque en Sense novetat en el front. O l’ofegant rutina que amera Vida i Destí. Hi ha les patriotades enceses de tots els segles. O el nihilisme de les aventures de Sven Hassel. També, per sort de tothom, hi ha aquella ironia de rostre torturat que és la sàtira, i de la qual Jaroslav Hašek era un mestre. Seua és Les aventures del bon soldat Švejk, una obra d’aquelles que impunement anomenem imprescindibles.
                “També Jesucrist era innocent i, malgrat això, el van crucificar. A ningú li ha importat mai si algú és innocent o no. A callar, i a continuar servint, com deien a la mili. És el millor”. Qui parla com si no fóra el condemnat és Švejk, el bon soldat Švejk, qui acaba d’enfangar-se en un mar del qual ja no se’n sortirà: la Primera Guerra Mundial. Švejk és, per consens popular, un idiota, un boig, però també un personatge que, malgrat tot, aplica una cordura tan lúcida com inquietant, tan subversiva com lògica. No és estrany, doncs, que Hašek el col·loque a l’ull de l’huracà, just enmig de la primera gran guerra del món. Tampoc ens ha d’estranyar, per tant, que aquest antiheroi rebente a base de llenguatge la pragmàtica tràgica del conflicte, la grandiloqüència assassina d’un militarisme imperial absurd i implacable, sàdic i metòdic, ridícul i divinitzat.
             Les aventures del bon soldat Švejk no és, però, una obra més de les tantes que han clamat contra la guerra. I no ho és precisament perquè mostra el que moltes altres han passat de llarg: la rereguarda, els corredors de les comissaries, presons i tribunals corruptes, els carrers inundats de paranoia, les vies fèrries col·lapsades de carn de canó, i un etcètera d’antièpica. No hi ha bales ni explosions. Almenys no explícites. Com en aquella obra de Beckett, tothom espera les trinxeres, fins i tot les evoca sense pèls a la llengua, però semblen no arribar mai. Mentrestant, la novel·la ja ens ha guanyat amb un humor d’aquells amb el gust de la coca-coca quan algun insensible hi llança una cigarreta. Cendrós. Dur.
Hašek va nàixer a Praga el 1883, a la Bohèmia integrada dins l’Imperi Austrohongarès. Un Imperi amb el qual Hašek no mostra miraments. La seua obra es converteix en una radiografia sense compassió amb les dissensions internes, el còctel nacional insoluble, les tensions amb el Reich, o la pompa estúpida de l’emperador d’un conglomerat polític amb els dies comptats. Hi ha política, per tant. I molta. Contada sempre des del cantó txec, sovint emmascarada en la narració, d’altres vegades – poques – explicitada en assaigs breus: “Un aparell jurídic tan magnífic com aquell només podia existir en un Estat en la vespra de la seua decadència general: política, econòmica, i moral. L’esplendor de l’antic poder i de l’extinta glòria mantenia els tribunals, la policia, la gendarmeria i l’escòria dels denunciants”.
.           Contra la burocràcia de la mort, doncs, la novel·la és també un clam inevitablement anticlerical des del seu furibund antibel·licisme: “El gran escorxador que va ser la Guerra Mundial no podia prescindir tampoc de la benedicció eclesiàstica”. La desfilada de religiosos corruptes, militaristes o ebris és digna d’antologia. Com també la d’oficials inútils, despòtics, igualment borratxos i sàdics. Ho llegim tot entre diàlegs colossals que amaguen un bosc de paràboles. I és que Les aventures del bon soldat Švejk és això, també, un conjunt de microhistòries, en boca sempre d’un Švejk que a estones recorda als predicadors d’altres èpoques, en la línia entre la bogeria lúcida i la cordura absurda. Un predicador que ens recorda que la política, com la guerra, no cau del cel, sinó que naix entre anècdotes, i viu al nostre carrer. Amb tota la responsabilitat que això comporta.
Arribats en aquest punt, per cert, que se n’abstinguen els lectors de novel·les frugals. Les aventures del bon soldat Švejk és un monument a la literatura, en tots els sentits. També en el voluminós. Jaroslav Hašek va escriure tres parts de la novel·la. El seu amic Karel Vanek, n’acabà una quarta que quedà sense terminar. Però n’haurien d’haver sigut sis. La malaltia el va matar sense deixar-li acabar la seua obra. Era 1923. El balanç final, però, no és gens decebedor. Ens va llegar un soldat inconscientment subversiu, perdut, però viu, enmig d’una immensa carnisseria humana. El bon soldat Švejk, l’antiheroi que, potser sense voler, va vèncer a la Guerra. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada