La Guerra pot escriure’s de
moltes maneres. Hi ha la solemnitat antibel·licista d’Erich Maria Remarque en Sense novetat en el front. O l’ofegant
rutina que amera Vida i Destí. Hi ha
les patriotades enceses de tots els segles. O el nihilisme de les aventures de
Sven Hassel. També, per sort de tothom, hi ha aquella ironia de rostre torturat
que és la sàtira, i de la qual Jaroslav Hašek era un mestre. Seua és Les aventures del bon soldat Švejk, una obra
d’aquelles que impunement anomenem imprescindibles.
“També
Jesucrist era innocent i, malgrat això, el van crucificar. A ningú li ha
importat mai si algú és innocent o no. A callar, i a continuar servint, com
deien a la mili. És el millor”. Qui parla com si no fóra el condemnat és Švejk,
el bon soldat Švejk, qui acaba d’enfangar-se en un mar del qual ja no se’n
sortirà: la Primera Guerra Mundial. Švejk és, per consens popular, un idiota,
un boig, però també un personatge que, malgrat tot, aplica una cordura tan lúcida
com inquietant, tan subversiva com lògica. No és estrany, doncs, que Hašek el
col·loque a l’ull de l’huracà, just enmig de la primera gran guerra del món.
Tampoc ens ha d’estranyar, per tant, que
aquest antiheroi rebente a base de llenguatge la pragmàtica tràgica del
conflicte, la grandiloqüència assassina d’un militarisme imperial absurd i
implacable, sàdic i metòdic, ridícul i divinitzat.
Les aventures del bon soldat Švejk no és, però, una obra més de les
tantes que han clamat contra la guerra. I no ho és precisament perquè mostra el
que moltes altres han passat de llarg: la rereguarda, els corredors de les
comissaries, presons i tribunals corruptes, els carrers inundats de paranoia,
les vies fèrries col·lapsades de carn de canó, i un etcètera d’antièpica. No hi
ha bales ni explosions. Almenys no explícites. Com en aquella obra de Beckett,
tothom espera les trinxeres, fins i tot les evoca sense pèls a la llengua,
però semblen no arribar mai. Mentrestant, la novel·la ja ens ha guanyat amb un
humor d’aquells amb el gust de la coca-coca quan algun insensible hi llança una
cigarreta. Cendrós. Dur.
Hašek va
nàixer a Praga el 1883, a la Bohèmia integrada dins l’Imperi Austrohongarès. Un
Imperi amb el qual Hašek no mostra miraments. La seua obra es converteix en una
radiografia sense compassió amb les dissensions internes, el còctel nacional
insoluble, les tensions amb el Reich, o la pompa estúpida de l’emperador d’un
conglomerat polític amb els dies comptats. Hi ha política, per tant. I molta. Contada
sempre des del cantó txec, sovint emmascarada en la narració, d’altres vegades
– poques – explicitada en assaigs breus: “Un aparell jurídic tan magnífic com
aquell només podia existir en un Estat en la vespra de la seua decadència
general: política, econòmica, i moral. L’esplendor de l’antic poder i de
l’extinta glòria mantenia els tribunals, la policia, la gendarmeria i l’escòria
dels denunciants”.
. Contra
la burocràcia de la mort, doncs, la novel·la és també un clam inevitablement
anticlerical des del seu furibund antibel·licisme: “El gran escorxador que va
ser la Guerra Mundial no podia prescindir tampoc de la benedicció
eclesiàstica”. La desfilada de religiosos corruptes, militaristes o ebris és
digna d’antologia. Com també la d’oficials inútils, despòtics, igualment
borratxos i sàdics. Ho llegim tot entre diàlegs colossals que amaguen un bosc
de paràboles. I és que Les aventures del
bon soldat Švejk és això, també, un conjunt de microhistòries, en boca
sempre d’un Švejk que a estones recorda als predicadors d’altres èpoques, en la
línia entre la bogeria lúcida i la cordura absurda. Un predicador que ens
recorda que la política, com la guerra, no cau del cel, sinó que naix entre
anècdotes, i viu al nostre carrer. Amb tota la responsabilitat que això
comporta.
Arribats en
aquest punt, per cert, que se n’abstinguen els lectors de novel·les frugals. Les aventures del bon soldat Švejk és un
monument a la literatura, en tots els sentits. També en el voluminós. Jaroslav
Hašek va escriure tres parts de la novel·la. El seu amic Karel Vanek, n’acabà
una quarta que quedà sense terminar. Però n’haurien d’haver sigut sis. La
malaltia el va matar sense deixar-li acabar la seua obra. Era 1923. El balanç
final, però, no és gens decebedor. Ens va llegar un soldat inconscientment
subversiu, perdut, però viu, enmig d’una immensa carnisseria humana. El bon
soldat Švejk, l’antiheroi que, potser sense voler, va vèncer a la Guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada