Porcel i Villalonga: xoc de trens a les altures

La literatura, al capdavall, és un joc d’egos. L’escriptor, per suposat, un egòlatra amb prou feines dissimulat, quan no una vedette intel·lectual explícitament reconeguda. I ho és tant si es proclama hereu d’una tradició respecte a la qual, evidentment, es veu a l’altura, com si trenca els plats i agafa la bandera de l’avantguarda, pensant que ha descobert la sopa d’all. Indefectiblement. Sempre. El triomf, ací i allà, no deixa de ser, per tant, la suma exacta de talent i relacions públiques. Són coses sabudes i no cal posar-se massa solemne, que diria aquell.  

          Ho dic perquè les lletres catalanes del segle XX han estat una jungla que responia, potser com totes les literatures europees, a aquests patrons tan poc candorosos. Hi hagué qui va traure el cap amb força i es sabé gestionar una carrera de monstre literari. Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel ho van fer, en eixe ordre, amb cristal·litzacions molt diferents però amb una relació molt estreta. Estretíssima.

          Ara fa poc que es va publicar Les passions ocultes. Correspondència i vida (Edicions 62), un llibrot de més de huit-centes pàgines on s’aplega, per primera vegada, la correspondència completa entre els dos grans escriptors mallorquins.485 cartes que van intercanviar entre 1957 i 1976, ara recollides i editades en un volum que no hauria vist la llum sense l’ingent treball de Rosa Cabré. En girar l’última pàgina, torna a quedar a clar que el gènere epistolar és el millor tauler de joc per als egos literaris. Una carta és tot un món on esclata la personalitat de l’autor, sense traves, amb la legitimitat que dóna la intimitat del sobre tancat. En aquest cas, són dos trens els que es troben a les altures, el jove, humil, il·lusionat, de poble, Porcel i, més enllà, a l’altra banda de l’espill, l’aristòcrata, consagrat, ric, conservador, Villalonga. I entremig una munió de cartes – la majoria del segon – que conformen, per damunt de tot, l’eterna història del pare i el fill, el mestre i el deixeble, l’artesà i l’aprenent. La ingenuïtat i les fantasies d’un, i l’experiència i l’escepticisme de l’altre. Tot amb els ingredients de tensió, amor, cabreig i reconeixement propis d’una relació tan estreta i explícita: “me reconozco en ti”, li confessa l’autor de Bearn.

          Palma. 1956. Un Porcel fet un embolic vaga atordit, necessita confiar-se literàriament a algú, i troba com a únic guia Villalonga, igualment necessitat, però en aquest cas d’un hereu intel·lectual a construir i a qui promocionar. A partir d’ací, quasi vint anys de d’un intercanvi de paraules que estripa tot un univers amb dos actors principals i molts de secundaris. Hi ha el Villalonga frustrat i ressentit per no haver triomfat en la literatura castellana d’aquells anys, que confessa a Porcel, sense pèls a la llengua, que millor utilitzar el castellà, perquè “triomfar a Espanya és més que triomfar a Catalunya”. Davant, però, hi ha el Porcel jove però segur d’utilitzar la llengua pròpia, que ha substituït el castellà en les seues cartes. Hi ha la Mallorca una mica gris dels cinquanta i els seixanta, i la Barcelona que acull Porcel, tant o més gris però més segura d’ella mateixa. Hi ha el fosc món dels premis literaris, la vida política o la periodística, tan esbullada i opaca. Hi ha els mètodes controvertits de Joan Sales i Núria Folch, editors del Club dels novel·listes. Hi ha, també, aquell home, “mezcla de chulo y viejo verde”, que era Camilo José Cela a ulls de Porcel. Hi ha moltes altres coses.

Cartes. Només cartes, diran alguns. I es quedaran molt curts. Curtíssims. Les passions ocultes. Correspondència i vida. és una història monumental, o dues, és també un diàleg poderós, i per suposat un xoc de titans literaris, i una novel·la epistolar, potser també un dietari, i fins i tot, com diu Rosa Cabré, “les ‘veritables’ memòries de l’un i de l’altre durant aquests anys, teixides dia rere dia amb el fil de la vida i no pas amb el de la memòria, que Villalonga considerava prou mentidera”. I tant. Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, cara a cara. No és poca cosa.