Sabràs el que volen dir les Itaques

Els desigs són de vegades viscerals. Quan passem l’última pàgina de la traducció de l'Odissea (Proa, 2011) de Joan Francesc Mira, desitgem instantàniament haver après grec clàssic en algun moment anterior de la nostra vida, algun moment que vam perdre o guanyar fent una altra cosa molt o poc respectable. En el meu cas, si els déus o l’adolescència m'hagueren portat a conèixer la llengua d’Homer i a gaudir-la, podria parlar ara mateix amb una certa i mínima autoritat sobre l’art de traduir de Mira, sobre els seus encerts o no, i opinar lliurement sobre la seua tècnica, amb la consciència tranquil·la. Però no puc, sóc d’eixa majoria de lectors per als quals ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ és un conjunt de signes indesxifrables, aquells pobres que només podran llegir Homer a través de la llengua en què ha estat traduït, en aquest cas el valencià literari, suau, melòdic, del benvolgut humanista resident a Castelló. Per tant, les meues paraules seran tan sols les d’un humil lector unidireccional de traduccions.

Els clàssics, aquells grans papers de la història, ho són precisament perquè no estan subjectes a la tirania de la novetat, perquè no es fan vells com nosaltres; les traduccions, per contra, sí. Cada una és filla d’una època concreta amb una llengua viva, sempre en procés de canvi, i per això, encara que no moren, les grans obres necessiten traduccions cada cert temps, en la llengua viva del moment, per a fer-se comprensibles i properes, sobretot properes. 
              Coses de (tots menys de) l’atzar, l'Odissea comptava ja amb dues traduccions a la nostra xicoteta llengua, habitant discreta d’un dels cantons d’Europa. La de Joan Alberic, eficient i encomiable, i la canònica de Carles Riba, inevitablement personal, fonda i enorme, però alçada als altars llunyans de la poètica. I calia renovar-les. J.F.Mira ho ha fet, baixant de les altures de la poesia pura una obra que originàriament fou una narració en vers, i, en conseqüència, dotant-la d’una – nova i vella – incomparable suavitat narrativa.

Traduir és escriure de nou. Per tant, els privilegiats lectors en grec podran, a més a més, indignar-se o llevar-se el barret davant una solució arriscada del traductor, jutjant la decisió presa amb l’original grec a l’altra mà. Però com deia, malauradament no és aquest el meu cas. Potser per això la comparació amb la versió de Riba, referent fins ara, em resulta inevitable. I és, tot s’ha de dir, un exercici molt saludable, a través del qual els mortals podem adonar-nos de l’empremta del traductor al text traduït, de la nova dimensió que li afegeix, d’allò que amaga o mostra, dels seus capritxos literaris i, és clar, de l’evolució de la llengua a través dels anys. A les seues versions, els dos tòtems de la literatura catalana hi queden retratats, fidels amb el seu estil, amb la seua personalitat. Només ajuntem per un moment un dels episodis més estimats de l’escriptor valencià, el de l’encontre entre Ulisses i Nàusica, i veiem les solucions que hi donen l’un i l’altre:

Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?

Si ets dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen,

amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,

per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo.

           És Carles Riba, qui ofereix una peça dislocada sintàcticament a la manera poètica, perfecta formalment, però alhora densa per a un lector poc avesat a artificis literaris. I és que la Riba és la versió – magnífica – d’un poeta fill d’una època que ja va quedant enrere. Necessitàvem una altra, com la versió del valencià, qui ha volgut reivindicar sense dubte el fons narratiu de l’obra d’Homer, més enllà de formes i rimes.

Reina i senyora, als teus peus! Ets deesa o bé dona humana?

Si ets un dels déus, dels qui ocupen el cel de planes extenses,

jo t’acompare a Àrtemis, filla de Zeus: ets com ella

exactament, en l’alçada del cos, la figura i la cara.

             De seguida captem la diferència, i amb ella el mèrit de tots dos. Llegir Homer a través de Mira es fa, així, del tot entretingut. I potser siga aquest l’aspecte més destacable de la traducció del valencià, perquè l'Odissea de Mira es llegeix amb una fluïdesa i una naturalitat a les quals no estem acostumats quan prenem un clàssic entre les mans. Ell, amant dels homers i dantes, n’és conscient, i ens brinda l’oportunitat de gaudir sense entrebancs dels qui van posar els ciments de tota la literatura europea posterior. Ell, J. F. Mira, qui sap més que ningú que traduir és impossible però imprescindible.