L'exegesi pàtria compta, entre nosaltres, amb una salut de ferro. Com a poble sense estat i en continu conflicte identitari, els valencians – alguns, almenys – vivim obsessionats en trobar la resposta a la pregunta ancestral: què som? I a d'altres consegüents: per què o per què no, i un etcètera de paranoies. No hi ha remei. Tampoc no en som els únics, fins i tot sacres estats europeus amb bandera i exèrcit i legions d'historiadors cremen el seu temps en la reflexió nacional.
En el nostre cas, deia, és inevitable. El País Valencià és un magma confús identitàriament, un país perplex, encara. I complex. Així, no és casualitat que les anàlisis totalitzadores no ens hagen funcionat mai. Les sentències categòriques amb posat dramàtic no valen, en el nostre cas, ni la tradicional i fúnebre “Valencia es España”, ni altres propostes més poètiques: “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. El debat va, irremeiablement, molt més enllà.
Encara cal pensar el país. L'alternativa és la complicitat amb un relat oficial que fa ja temps que naufraga. No semblen massa disposats a aquest silenci els diversos autors de Nació i identitats. Pensar el País Valencià (Afers, 2013), un volum col·lectiu que torna a posar el debat damunt la taula, amb una virtut ben clara, però: la síntesi. Nació i identitats condensa idees tradicionalment plasmades en assaigs indigeribles en articles més lleugers. És, qui sap, un avís per a navegants.
Ho comprovem des de l'inici. Joan Francesc Mira resumeix en un pròleg de poques pàgines molt del que porta anys predicant, sovint al desert, d'altres vegades davant una parròquia fidel i entregada. Una veu, la del traductor de l'Odissea, terriblement lúcida: “Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau – si més no perquè tenen un problema menys –, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la”. Doncs sí, efectivament.
Els autors dels articles ho fan, insistentment. Cadascú des de perspectives diferents. El primer, Ferran Archilés, en “La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica”, tracta, com acostuma a fer, la majoritària i subordinada identitat regional valenciana, i els seus avatars al llarg de la història, des de la seua creació, a finals del XIX, fins els nostres dies. Archilés ens en mostra el procés: la construcció, la victòria, les alternatives, la batalla, l'amargor. I de passada, ens torna a recordar que no tot és tan senzill, tan simple, i que si molts valencians han acceptat el discurs de la identitat regional com a propi, “no pot ser explicat només per 'autoenganys', manipulacions o per la 'consciència fosca' o l'autoodi'”. Provocador. Necessari.
Més acadèmic, eclèctic i combatiu, Rafael Cogollos, a “La nacional de la realitat al País Valencià” proposa diverses reflexions al voltant de la identitat valenciana. El text centra molta de la seua atenció en la comparació entre els casos valencià i català, costum ancestral entre els exegetes del nacionalisme, que acaba per mostrar una sèrie d'evidències: “la identitat col·lectiva valenciana no és, ara com ara, una altra cosa que regional, fonamentada en trets lingüístics (alhora conflictivitzats), però sense projecció territorial”. I les evidències, a banda de cridar-les, cal explicar-les. Ell ho fa, cosa d'agrair.
D'altra banda hi ha el poder i qui el té. Anselm Badoque hi centra la seua atenció en “Les elits valencianes i la qüestió valenciana”. Si Joan Fuster sempre es va lamentar amargament per l'absència d'una burgesia que tirara del carro, Badoque es limita a estudiar detingudament els qui podrien fer-ho i volen, i els qui voldrien però no poden. Una altra vegada la trista obvietat: al País Valencià li manquen “unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol”. I les que en té, sucursals de partits estatals en la majoria dels casos, no han fet res per a traure al país l'etiqueta de subaltern que ostenta en la política estatal.
I hi ha la llengua, és clar. Element bàsic per a col·locar-nos al món, la llengua dels valencians ha estat objecte durant anys i panys d'atacs, defenses, omissions, odis, sacralitzacions, autoodis, i un etcètera de marginació que cal comprendre abans de plorar. Brauli Montoya ho intenta amb la seua aproximació “Identitat valenciana i transmissió del valencià”, un article molt interessant, sobretot pel recull d'actituds lingüístiques que presenta, i que provoquen des del pessimisme més famèlic a l'optimisme més moderat. Al capdavall, a força de testimonis, Montoya fa tot un retrat de nosaltres, els valencians: “Jo li parle a les meues nétes el castellà. Per què? No sé, me trobe més còmoda però sóc més valencianista que la primera”. Ens sona?
Nació i identitats clou amb “Trencar per mantenir l'hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana”, de Vicent Flor, una autèntica pedrada a un dels grans pilars del blaverisme, un dogma falaç que Flor, com acostuma, tomba a força d'argument. “El secessionisme lingüístic no sempre respon a la voluntat de normalitzar un parlar sinó, de vegades, precisament d'impedir-ho o dificultar-ho”. Evidències, sí, però evidències que cal reiterar, explicar, proclamar.
Arribats en aquest punt, només endevine un però al llibre, i és el mateix que tenen tots els seus predecessors en la reflexió nacional: el perill que es convertisca en un altre insigne paper d'autoconsum, delícia de cenacles reduïts, cent vegades convençuts i políticament narcisistes. Ara, tampoc no hi havia una altra opció. Malgrat tot, calia arriscar-se novament a pensar el país. I caldrà en el futur. L'alternativa, ja ho hem dit, és un silenci gris, i el que és pitjor, radicalment inútil.
Encara cal pensar el país. L'alternativa és la complicitat amb un relat oficial que fa ja temps que naufraga. No semblen massa disposats a aquest silenci els diversos autors de Nació i identitats. Pensar el País Valencià (Afers, 2013), un volum col·lectiu que torna a posar el debat damunt la taula, amb una virtut ben clara, però: la síntesi. Nació i identitats condensa idees tradicionalment plasmades en assaigs indigeribles en articles més lleugers. És, qui sap, un avís per a navegants.
Ho comprovem des de l'inici. Joan Francesc Mira resumeix en un pròleg de poques pàgines molt del que porta anys predicant, sovint al desert, d'altres vegades davant una parròquia fidel i entregada. Una veu, la del traductor de l'Odissea, terriblement lúcida: “Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau – si més no perquè tenen un problema menys –, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la”. Doncs sí, efectivament.
Els autors dels articles ho fan, insistentment. Cadascú des de perspectives diferents. El primer, Ferran Archilés, en “La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica”, tracta, com acostuma a fer, la majoritària i subordinada identitat regional valenciana, i els seus avatars al llarg de la història, des de la seua creació, a finals del XIX, fins els nostres dies. Archilés ens en mostra el procés: la construcció, la victòria, les alternatives, la batalla, l'amargor. I de passada, ens torna a recordar que no tot és tan senzill, tan simple, i que si molts valencians han acceptat el discurs de la identitat regional com a propi, “no pot ser explicat només per 'autoenganys', manipulacions o per la 'consciència fosca' o l'autoodi'”. Provocador. Necessari.
Més acadèmic, eclèctic i combatiu, Rafael Cogollos, a “La nacional de la realitat al País Valencià” proposa diverses reflexions al voltant de la identitat valenciana. El text centra molta de la seua atenció en la comparació entre els casos valencià i català, costum ancestral entre els exegetes del nacionalisme, que acaba per mostrar una sèrie d'evidències: “la identitat col·lectiva valenciana no és, ara com ara, una altra cosa que regional, fonamentada en trets lingüístics (alhora conflictivitzats), però sense projecció territorial”. I les evidències, a banda de cridar-les, cal explicar-les. Ell ho fa, cosa d'agrair.
D'altra banda hi ha el poder i qui el té. Anselm Badoque hi centra la seua atenció en “Les elits valencianes i la qüestió valenciana”. Si Joan Fuster sempre es va lamentar amargament per l'absència d'una burgesia que tirara del carro, Badoque es limita a estudiar detingudament els qui podrien fer-ho i volen, i els qui voldrien però no poden. Una altra vegada la trista obvietat: al País Valencià li manquen “unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol”. I les que en té, sucursals de partits estatals en la majoria dels casos, no han fet res per a traure al país l'etiqueta de subaltern que ostenta en la política estatal.
I hi ha la llengua, és clar. Element bàsic per a col·locar-nos al món, la llengua dels valencians ha estat objecte durant anys i panys d'atacs, defenses, omissions, odis, sacralitzacions, autoodis, i un etcètera de marginació que cal comprendre abans de plorar. Brauli Montoya ho intenta amb la seua aproximació “Identitat valenciana i transmissió del valencià”, un article molt interessant, sobretot pel recull d'actituds lingüístiques que presenta, i que provoquen des del pessimisme més famèlic a l'optimisme més moderat. Al capdavall, a força de testimonis, Montoya fa tot un retrat de nosaltres, els valencians: “Jo li parle a les meues nétes el castellà. Per què? No sé, me trobe més còmoda però sóc més valencianista que la primera”. Ens sona?
Nació i identitats clou amb “Trencar per mantenir l'hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana”, de Vicent Flor, una autèntica pedrada a un dels grans pilars del blaverisme, un dogma falaç que Flor, com acostuma, tomba a força d'argument. “El secessionisme lingüístic no sempre respon a la voluntat de normalitzar un parlar sinó, de vegades, precisament d'impedir-ho o dificultar-ho”. Evidències, sí, però evidències que cal reiterar, explicar, proclamar.
Arribats en aquest punt, només endevine un però al llibre, i és el mateix que tenen tots els seus predecessors en la reflexió nacional: el perill que es convertisca en un altre insigne paper d'autoconsum, delícia de cenacles reduïts, cent vegades convençuts i políticament narcisistes. Ara, tampoc no hi havia una altra opció. Malgrat tot, calia arriscar-se novament a pensar el país. I caldrà en el futur. L'alternativa, ja ho hem dit, és un silenci gris, i el que és pitjor, radicalment inútil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada