Mònica Oltra, amb cortesia, per Ferran Torrent.

I un bon dia, quan pensàvem que la política valenciana seria per sempre més un magma ensopit i terminal, va aparèixer, com una tempesta d'estiu, Mònica Oltra, una advocada que, malgrat tot, per a bé o per a mal, ens agrade o no, ha revolucionat la política d'un país sense política. I ho ha fet a la seua manera. A poc a poc, insistentment tossuda, arrapada al micròfon de les Corts, ha canviat l'autoflagelació sectària d'una esquerra deprimida per la  seua oposició de fallera guerrillera, titular en mà i samarreta cenyida al pit. I tot això sense faltar, cada any, puntualment, amb llàgrimes a les galtes i vestida d'impecable dama valenciana, a l'ofrena de flors a la plaça de la Mare de Déu.

            Icona i referent, Oltra s'ha convertit en un personatge que, com tots els mediàtics, no deixa ningú amb el silenci als llavis. D'entrevistes, evidentment, se li n'han fet a grapats: amables, àcides i asèptiques. I preguntes. I anàlisis parcials. I lloances. I crítiques. Faltava, potser, el retrat. O almenys un retrat. Així ho va creure, segurament, Ferran Torrent, i per això ha escrit Caminaràs entre elefants. Un retrat de Mònica Oltra. (Columna, 2013), on disecciona, a força de preguntes, la política estrela del parlament valencià. Interessant, a priori. I també a posteriori. Torrent, amb aquell toc de cinisme amb gust de cendra, autoconcedit i autocomplaent però tan potable literàriament, ens apropa el personatge cortesament, gràcies a successives entrevistes però també a fragments d'intervencions parlamentàries o garbelles de titulars de premsa.

            L'obra de Torrent no és del tot un brindis al sol, ni un homenatge pamfletari entre amics. Almenys no ho és en la mesura que podríem pensar després de veure la portada i l'autor, militant del Bloc i supporter incondicional de Compromís. I és que malgrat tindre l'oportunitat, no cau massa en el panegíric, i quan ho fa és més fugaç que insistent: “No estem acostumats a polítics tan humans”. De fet, fins i tot, entre repàs i repàs a la política valenciana, s'escola de sobte una crítica contundent, dura i anònima, la font de la qual Torrent no revela: “S'estima més ICV o tragar amb EUPV que treballar pel seu partit o els seus socis”, “La utilitzen i ens utilitza”.

            La millor part arriba, però, amb les successives converses que mantenen escriptor i diputada, que revela Torrent com a un entrevistador del tot potable, incisiu, amb punts de lucidesa periodística, però sense posar-la contra les cordes, no siga el cas. Trobem aleshores una Oltra que a preguntes directes, al moll de l'os, llança, ací i allà, titulars clamorosos: Alcaldessa o presidenta de la Generalitat? Dret d'autodeterminació. Nació. País Valencià. Llengua. Ofertes del PSOE. El pas per Esquerra Unida, – que defuig, incòmoda. Eleccions anticipades. Primàries. Males relacions dins Compromís. Etcètera de cortesia i alguna que altra provocació: “Potser només ets una política d'oposició”. És aquesta, sense dubte, la part més reeixida del llibre, la més crua, interessant, directa i transcendental, on més carn política hi ha i menys concessions regala. És ací on apareix la diputada efervescent, convençuda del seu treball, sense pèls a la llengua, idealista elemental i de vegades de consigna, com quan aborda l'economia: “manen les persones, no una oligarquia de l'u per cent”, una política que coneix, però, els seus límits: “Jo vull l'opinió dels que en saben: economistes, empresaris, professors, pensadors...”.

             Caminaràs entre elefants no agradarà, evidentment, als sofrits militants del PP. Ni tampoc als d'Esquerra Unida, ortodoxament purs i lliures de pecat ideològic. Deixarà als del PSOE un regust a nostàlgia de futur i ànsia de passat. I dividirà als de Compromís entre l'eufòria del benintencionat simpatitzant d'Iniciativa i el gest bonhomiós però susceptible de l'ancestral militant del Bloc, que no es llevarà la mosca darrere de l'orella d'aquests nouvinguts que no serien res sense nosaltres. Que tampoc patisquen, aquests darrers, que Torrent ho deixa clar des del principi: “darrere de Mònica hi ha molts anys d'esforços de militants del Bloc Nacionalista Valencià”. Respiren alleugerits. De fet, si aguanten l'orgasme fins el final, podran fer-se un homenatge amb l'epíleg, un pamfletet final, obra de l'incombustible i autoreciclat Enric Morera.

            Al remat, el llibre farà les delícies de les noves hosts de progres valencians, per als qui Mònica Oltra és, a hores d'ara, poc menys que el Simeone de la política, el profeta que torna la fe i la identitat a una afició descreguda, acostumada a viure entre ombres d'arbres més alts i baralles caïnites. Almenys això. Una fe caòtica, ingènua i poc ideològica, fins i tot populista, potser, però que ha remogut en pocs anys unes aigües, les de la política valenciana, que a molts ja ens semblaven un oli etern, dens i putrefacte.