La processó dels anònims

Per què canviar la formula de la Coca-cola si aquesta funciona? En literatura ocorre, si fa no fa, el mateix, qui troba a través del seu estil l’entranyable comunió amb un públic, rarament el canvia. Per a què? Seria un insult, almenys, a quatre o cinc lleis matemàtiques. Isabel Clara Simó fa temps que arribà a un estil literàriament guanyador, solvent, que enganxa el lector i el fidelitza, i encara no ha trobat cap raó per a canviar-lo. En el cas de la seua última novel·la, Els invisibles (Ara Llibres, 2013), aquest estil es perpetua, com sempre, sense extravagàncies ni piruetes narratives, amb l’acostumat principi sagrat: narrar com a consigna.

I això que el canvi respecte a novel·les anteriors és, de fet, notable. Per exemple en comparació amb la mateixa Un tros de cel, que fins ara era l’última, i on focalitzava la seua atenció sobre un únic personatge. Ara, però, es tracta més aviat d’una  novel·la escenari, per on desfilen, en processó contínua, torrencial, els secundaris d’un poble imaginari, i per això mateix qualsevol. Simó la construeix a partir de la desaparició d’una xiqueta que trasbalsa aquest poble anònim. A partir d’ací, estira el fil i enllaça històries mentre la vila es va convertint, a poc a poc, en una metàfora colossal. Els invisibles és, doncs, una història d’actors de repartiment, de legions d“anònims”, com diu l’autora, una història d’històries a priori intranscendents que totes plegades, però, fan la transcendència. Una processó de secundaris on, com en la vida, domina la contingència.

Que ningú pense en aquella crònica mestra d’El carrer estret de Pla. No senyor. Els invisibles és, com ha recordat més d’un, la ficció més pura. Polifònica, n’han dit també. Més aviat, però, es tracta d’una atenció múltiple, sense protagonista privilegiat.  De veus, en realitat, només n’hi ha una. Una veu que fa i desfà, que conta i oculta, paternal sovint, poc amant dels diàlegs, narrativament taquigràfica i notarial de vegades, però incisiva sempre, sobtadament colpidora i solemne: “ser ric i poderós no s’aconsegueix sense un armari ple de cadàvers”.

            La fugacitat, dèiem, és inevitable. El ritme vertiginós, però, també. En aquest cas, la primera no és sinó el preu a pagar pel segon. Un preu innegociable. Com se sol dir, avarca però no estreny. No pot, d’altra banda: ací el que importa és la imatge anònima, l’escena qualsevol i la seua força. La crítica política, mentrestant, s’hi escola distretament, sense noms i cognoms però implacable quan apareix entre els colps quotidians de sexe, de goig, de drama, de riure.

Al capdavall, Els invisibles són històries successives, en un torrent continu que només al final, potser massa tard, Simó tracta de tancar, de fer circular, qui sap si conscient d’aquella llegenda de la Història de l’Art en què Miquel Àngel, comminat a mostrar el seu talent, va dibuixar una circumferència perfecta. Infalibles, en tot cas, els dos.