La ferida oberta d’Amèrica Llatina.

No hi ha remei, és inevitable l’encís de l’Amèrica del Sud, una terra on els europeus aboquem ancestralment les nostres ires, frustracions i anhels, un continent on tot sembla encara, fatalment per fer, terreny fèrtil a revolucions passades però també a futures, lluny d'una vella, trista i eixorca Europa desmemoriada de l’espoli sistemàtic a què sotmeté a l'Amèrica que, no debades, anomena llatina. Simplista? Per suposat, però no per això menys real. La fascinació hi és, tossuda.

Roger Sànchez ve de publicar Una nova alba. A destemps per l’Amèrica Bolivariana (Tigre de Paper, 2012), un dietari fragmentari i de circumstàncies on relata, precisament, les impressions del viatge – que no turisme – d’un europeu pel continent que Europa va dessagnar. Un llibre de combat, clar i ras, que s’estalvia circumloquis i eufemismes, de lèxic combatiu, radicalment feminista i anticapitalista, i estil directe i taquigràfic de notari social, sense ornaments retòrics. Una obra, dèiem, de circumstàncies, producte de l’ara i ací que viu el seu autor a cada passa en el seu viatge. Uns apunts al vol, unes escenes, uns traços, només, enmig de l’inabastable tapís que és l’Amèrica del Sud. Fluid, però inevitablement fragmentari, Una nova alba capta gestos i diàlegs volàtils, alhora que defuig una anàlisi més profunda que trobem a faltar. Impressions, doncs, i no dades.

Són, en tot cas, les paraules de qui ha estat allà amb voluntat ferma, militant, i és que Roger Sànchez no enganya ningú: els seus són mots de batalla, militants, d’internacionalista confés, ingenus a estones però sincers sempre, que no cabrien dins les columnes d’un diari a sou del banc Santander. Perquè als rotatius europeus no hi ha lloc per a aquell vell veneçolà, comunista des dels setze anys, que anomena Chávez dictador però que també reconeix els seus avanços socials i, sobretot, el perill de fer-lo fora i obrir la via als Estats Units: “Per tant, que es quedés, però amb algú que el controlés, que el fiscalitzés”. Lúcid, democràtic. Perillós? Els grans mitjans, en una acotació discreta, assentirien greument. Massa, amic meu, no interessa. 

Una nova alba és un viatge que travessa vuit països amb vuit problemàtiques diferents. La Colòmbia marcada pel terrorisme d’Estat i els desplaçaments de població, un drama encara vigent que fa dels Drets Humans un funeral constant. L’Equador desconcertat d’un Correa “molt dur i sec parlant”, que “frega l’arrogància”. El Xile que encara recorda la sang ordenada per Kissinger i la seua CIA, on una xica treballa a Valparaíso de 3h a 9h del matí com a telefonista anònima en un call-center de Telefónica. El Perú de l’era post-Fujimori, hereu d’una guerra vençuda implacablement per un Estat sense clemència. El Montevideo on Galeano encara parla de futbol assegut a la terrassa d’un cafè. La Santa Cruz frustradament occidental, radicalment opositora a un Evo Morales que altres veuen però com a massa temperat. El convuls Caracas que aplaudeix un Chávez per a qui Sànchez no estalvia alguna finíssima però higiènica crítica: “més encara quan, en un gest que s’hagués pogut estalviar, va llençar al públic el mocador (vermell, clar) amb què s’acabava d’eixugar la suor. No calia. No cal”.  L’Argentina peronista o no però que empresona per fi el seu exdictador Videla...

I allà, en el fons del fons, la lacònica pintada que travessa un mur de La Higuera, l’últim poble que van veure els ulls d’Ernesto Guevara: “No a la mercantilización del Che”. Tot massa complex. Massa difícil. Massa fascinant. 

Notes sobre la llengua poètica de Vicent Andrés Estellés

Dins revista SAÓ, novembre 2012. 

Un poeta és la seua llengua. Simple. Implacable també. Ningú com ell estarà tan lligat a cada mot, ningú com ell en dependrà tant, fins al mínim detall. Perquè la poesia demana certesa, concreció, punteria. Ell, artesà primer i més esmolat de les paraules, haurà de trobar-ne a cada moment les justes i necessàries, que no són sinó les seues, perquè un poeta ha de trobar la seua llengua. La seua, i no una altra. Trobar la pròpia veu, el propi estil, és el primer pas en la vida d’un treballador dels versos. Ineludible, indefugible. I potser l’únic que importa, podríem dir. No és gens fàcil, no cal dir-ho, han estat molts els poetes que s’han perdut en un mar de convencions, d’influències, de referents, d’escoles poètiques, d’estils sancionats pels mestres, i ho han fet sense trobar una veu que era la seua. L’oblit els ha obert la porta amablement. Enfront, però, n’hi ha d’altres que sí que l’han desvelat, per revelació o per insistència. Vicent Andrés Estellés ho va fer a força d’omplir per inèrcia pàgines amb una llengua poètica que no era la seua. I va triomfar.

            De fet, potser la major victòria de la seua poesia és haver trobat la seua veu, única, genuïna, intransferible. No va ser senzill, però. On estava? Malgrat que va intentar-ho insistentment durant anys, abdicà del castellà anquilosat de les càtedres dels quaranta, d’aquell garcilacismo de marbre gris amb olor a postguerra, de por el Imperio hacia Dios, per a abraçar la llengua del poble, del seu poble, pobra i subalterna. I fer-la versos. S’havia decidit per la seua llengua però encara no havia trobat la seua llengua. El temps i les ratlles al paper li van mostrar el camí. La poesia d’Estellés s’anava fent i cada vegada adquiria més força, més solidesa: de Donzell amarg a Llibre de meravelles, de Ciutat a cau d’Orella a Coral romput, es desvetllava una poesia dura, consistent, àgil, amb una potència inèdita des de les dècades d’or medievals. I els fonaments eren sòlids.

            La clau del poeta de Burjassot era, sense cap dubte, la seua llengua poètica, un estil marcadíssim, intransferible, producte de tot menys d’una casualitat. Decisions. En primer lloc, Estellés escull un valencià de l’Horta. I un valencià de pobre. Sota la mirada atenta, això sí, de March i Corella, i la llunyana de Riba i de Foix, clàssics, mestres i referents tots ells. Sorprenent? Explicable, en tot cas: la seua equació suma els models inevitables, els clàssics del XV i els tòtems catalans del segle XX, i els fa convergir amb el torrent imparable de la llengua popular. El resultat, ja ho hem dit, és una llengua d’una frescor inusitada, popular, fluida, un instrument radicalment viu, amb totes les accepcions del terme, que recorre els tots versos del poeta, ja siguen els més lírics o els patriòtics, els existencials o quotidians. Alguns, de tot això, n’han dit “dialectal”. Estellés dialectal i Carner no? On està la frontera? M’estimaré més no entrar en debats pantanosos.

            Però un moment, sabem, i ben bé que ho recorden Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador en el seu assaig Aproximació a V. A. Estellés, que una llengua poètica – pura convenció – no és ni pot ser la llengua del carrer. Evident, a totes llums. Ara bé, com lúcidament diuen els autors, el que sí que pot fer és apropar-se a la parla quotidiana, i fer-la poètica. I Estellés ho fa, sense dubte, opta per la paraula quotidiana, popular, aquella que va més enllà de tots els clàssics, influències i models possibles. Mentrestant, és clar, rebenta convencionalismes, literaris i lingüístics. “Les paraules del carrer, grolleres tal volta, o sovint, o de somrient gentilesa menestral, els sobreentesos sardònics, els clixés i les interjeccions del diàleg del veïnat, es convertien així en materials “lírics” d’una potència inesperada”, és Fuster qui ho diu, ben clarament, en el pròleg a l’obra completa del poeta.

            L’escriptor de Sueca posa l’accent sobre el tret més vistós de la decisió d’Estellés: prendre el lèxic radicalment de carrer, per a bé i per a mal de la gramàtica, fins i tot amb concessions puntuals al castellanisme, l’únic preu a pagar – ben insignificant, tanmateix... – per una potència poètica a l’altura de pocs. Una característica tan cridanera que alguns, de fet, l’han aplaudit amb superficial eufòria, celebrant el mot groller, tan present de vegades als seus versos, amb un somriure i poques paraules. I s’han quedat allà ancorats, estúpidament enlluernats per l’eixida bròfega i desacralitzadora: “Algú se’n riurà, d’aquestes coses, i des d’ací em cague la puta mare que el va parir”. Però Estellés no és això. O no només.

            Els seus versos van molt més lluny del sostrac lèxic puntual, de la poalada antipomposa i rutinària del carrer. La seua aposta decidida per la llengua popular implica també la presència d’un ric compendi de frases fetes i expressions, una mostra menys estrident però igualment important de la llengua del poble, perfectament païda literàriament i reinventada a cada vers: “però el poble alenava. Se’n fotia de la sintaxi i de qui la toca” diu, a El gran foc dels garbons. Directe, sincer.

            I també àgil, com hem dit. Ho reiterem. Estellés, així, es recolza sovint en polisíndetons tan torrencials com necessaris, que aporten fluïdesa a una llengua de per sí líquida. “L’autòpsia del iaio, allà, dessota el sol feroç de juliol, i la sang, i les mosques, i la pols del camí, i la sang altra volta, i matèries grogues, i matèries grises, i totes llefiscoses...”. Un escena concreta, dura, sense impostures, com s’estima el poeta, i sota un sol que no es qualsevol: feroç. La d’Estellés és una poesia d’adjectiu excitat, dur, just, solemne, irònic – “una amable, una trista, una petita pàtria” – que determina l’esdevenir de cada vers, els mils sentits en què es pot desencadenar. I, per suposat, també d’adverbis, aquells adjectius del verb que va dir algú, igualment  potents i fondos, preparats per a fixar el moment concret, quotidià i ritual que li tant agrada: “agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament”. Només un pimentó en l’aire... 

            No debades, a aquest gust per l’episodi concret i sense estridències, li ajuda una notabilíssima habilitat amb els indefinits, que baixen la poesia dels altars i les majúscules, i l’escampen per la vida de tots els dies, entre cantons i places: “recórrec uns carrers entre éssers i coses”. Uns carrers. “Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora”. Uns. Estellés és carrer. I carrers. Apareixen, tossuts, explícits, els topònims com a escenaris de la pobra vida, d’allò perdut, d’allò evocat, d’allò radicalment present, d’allò somiat. Llocs i espais generalment part de València i la seua horta, sovint del país propi, de vegades d’una Europa idealitzada. Sanchis Guarner, en prologar el Llibre de Meravelles, ho va veure com a una evidència clamorosa: “El poeta es complau a concretar l’escenari dels fets per tal de reforçar-ne el verisme, però també per cantar – púdicament i indirecta – la ciutat dels seus amors”. Un carrer, un record, un patrimoni, una estima.

            Les referències, en aquest punt, no es limiten a la toponímia. Més enllà dels carrers, es fan imprescindibles els personatges que han marcat el poeta, els seus noms i els cognoms. Trobem llavors una poesia farcida de moviments d’intertextualitat, de mestres, de companys, de ciutadans o de tirans d’aquells que marquen èpoques. Els poetes que l’han marcat, Ovidi, Horaci, Neruda, Éluard, i un etcètera de gegants. Tot plegat, una fonda teranyina de referències, sovint explicita, una tradició literària que Estellés continua en homenatge etern o rebutja per buscar nous camins. “Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques”. El fill del forner pica l’ullet. Teodor Llorente retorna una reverència.

            Tots aquests trets que venim comentant s’accentuen especialment quan Estellés es decideix a anar més enllà del motlle clàssic, quan deixa de banda els sonets i les rimes que domina i aposta per llargues tirallongues de versos, amb l’exemple enorme de Coral Romput, un poemari de d’aquells que no caben dins d’un sonet, dels que vessen el got brutalment, dels que no saben de formes preestablertes. Només una discreta vida entre uns quants carrers, que no necessita de retòriques pomposes ni piruetes lèxiques. No. Contar una discreta vida demana estripar-la, entrar en la seua llengua humil i obscura. I donar-li forma amb les mans. Potser això és Estellés. Per damunt de sonets i motlles augusts. Ho va deixar escrit i ben escrit en aquesta lletania corrosiva concebuda amb trenta-tres anys, una aspra confessió: “de vegades voldria fer versos nobilíssims, i dir antigues coses amb plena dignitat, anomenar il·lustres personatges i llocs, i treballar esveltes metàfores de sal, intercalant alguns oh la lluna, oh les verdes illes assolellades, tot això que m’agrada llegir en certs poetes, i tot dessota el signe mussartià de Goethe. Però no puc. No sé”. No podia. O no sabia. Estellés, al capdavall, era – és – tota una altra cosa, el brut paper dins la botella del nàufrag.

           

Sobre Gramsci, Espanya i l’arma de destrucció massiva del “sentit comú”.

Una de les manipulacions més colossals – i esteses – en aquesta nostra benvolguda Iberia és la de presentar projectes polítics com a entelèquies, matèria apta només per a consum de bojos i altres pertorbats mentals. Ho podem comprovar fàcilment només col·locar-nos davant el televisor i rodejar-nos d’una amable cort de sentacàtedres amb corbata asseguts al voltant d’una taula de debat de La Sexta. Aquests gurús de la sociopolítica despatxaran ràpidament, amb un posat que va des del paternalisme benintencionat a la fatxenderia més coenta, “quimeres” polítiques com els processos d’autodeterminació dels pobles o la construcció de societats econòmicament més igualitàries. Independència? No home, no en feu cas, només un conglomerat de fosques idees cuinades per uns pocs bruixots tenebrosos que han intoxicat el poble ingenu. Contra aquestes idees paranoides d’emancipació només poden presentar la seua alternativa, com a obra sacra i inevitable de la natura, com el més normal i lògic i comprensible. Apel·len llavors, solemnement,  al sentit comú.

            Antonio Gramsci era un home perillós, tant que es va passar més d’una dècada a les presons de la Itàlia feixista, de la manera més natural, normal, lògica i comprensible. No és d’estranyar que li pegara voltes al tema del sentit comú. Ho fa en La política i l’Estat modern (en castellà a Península, 1971), una obra a estones densa però a d’altres d’una lucidesa transparent, com quan tracta, precisament, la volubilitat d’aquest terme: “El sentit comú no és una concepció única, idèntica en el temps i en l’espai: és el ‘folklore’ de la filosofia i, de la mateixa manera que aquesta, es presenta en innumerables formes”. Alerta senyors tertulians, martells d’heretges separatistes i comunistes. Alerta.

Segons l’escriptor italià no hi ha, doncs, el sentit comú, sinó molts, eternament canviants depenent de pobles, èpoques i classes socials. El sentit comú no volia dir el mateix a casa d’un retor de Pensilvania del segle XIX que a un barri obrer Florència fa quatre minuts. En època del fundador de l’Unità, per exemple, la religió subministrava bona part del capital del sentit comú de la societat italiana, però, tot i així, “tota religió, fins i tot la catòlica, és, en realitat, una multiplicitat de religions diferents i sovint contradictòries: hi ha un catolicisme dels llauradors, un altre dels xicotets burgesos i dels obrers de ciutat, un de les dones i un altre dels intel·lectuals...”. Així, no hi havia més acceptar que referir-se a aquell concepte “equívoc, contradictori, multiforme” com a prova de la veritat era “absurd”.

Què fer? No cal dir que per a Gramsci, en la línia de Marx, s’imposava la necessitat d’introduir en aquell magma ideològic “noves creences populars, és a dir, d’un nou sentit comú i, per consegüent, d’una nova cultura i d’una nova filosofia que s’arrelen en la consciència popular amb la mateixa força i la mateixa imperativitat que les creences tradicionals”. Lluny d’aquesta voluntat transformadora, els noventayochistas del s.XXI, columnistes a sou de El País, El Mundo o ABC, encara es lamenten agrament del destí de les Espanyes, i invoquen, no menys dramàticament, una mica – només una mica – de sentit comú. 

Rèquiem per una democràcia òrfena.

La caça de comunistes – terrestres, extraterrestres o eteris – als EUA va marcar una de les grans fites de persecució política després de la Segona Guerra Mundial en allò que algú anomenà algun dia Occident. Fou la cèlebre – i celebrada per molts – “caça de bruixes”. Philip Roth s’hi va apropar fa anys amb  Em vaig casar amb un comunista,  una novel·la de monumentals monòlegs narratius contraposats que estripen a poc a poc un temps una mica tèrbol. Dos veus, la de Nathan Zuckerman i Murray Ringold, que dibuixen de mica en mica el germà del segon, l’Ira Ringold, un personatge a l’alçada de les pretensions de l’obra, comunista i turmentat, en ordre canviant.

La versió en valencià acaba d’arribar ara, en La Magrana, catorze anys després de la publicació de l’original en anglès. A banda de la potabilitat de la traducció – que se m’escapa –, Em vaig casar amb un comunista és, més enllà del marc polític en què s’insereix i que dissecciona magistralment, una profunda reflexió sobre l’ésser humà i les seues irreconciliables visions del món, les diferents ànsies i renúncies i projectes que ultrapassen la mera política per a anar a trobar-se al pou de les contradiccions humanes. Un lloc comú d’on sorgeix, amb força, la traïció com a costum inevitable, patrimoni de tots.

            Però una novel·la són personatges. En aquesta hi ha un sobre el qual gira tot i tots, que conta implícitament o explícita la història d’un país. És, com ja hem dit, l’Ira Ringold, una consciència visceral atrapada entre dos móns, el que voldria i el que viu, que coneixem a través dels records del germà i del seu deixeble, en uns diàlegs densos però resolutius. Gràcies a això, la novel·la es converteix en una reflexió més fonda i més complexa que la simple crítica a la foscor de la persecució ideològica als EUA, de les denúncies a cau d’orella. Molt més. Roth apunta en una direcció concreta, just al moll dels óssos humans, fatalment predisposats a traïció, com ho testimonia la literatura de totes les èpoques: “L’assumpte principal de la Bíblia és la traïció”. Tots traïts, doncs, fins i tot el més alt: “Déu, traït; traït pels nostres avantpassats a cada moment”. I tot perquè és inevitable, perquè no fer-ho és, simplement, privilegi migdiví d’uns escollits: “l’heroisme és una anomalia humana”.

            Personatges, dèiem, i és que són ells els que retraten una societat. “Repetiríeu tot el que han fet els alemanys si fóssiu al seu lloc”. És Ira Ringold, comunista furiós, dogmàtic i irredempt que intenta cultivar la seua llavor en terra eixuta, com a redempció vital impossible. “El nostre sistema funciona perquè es basa en la realitat de l’egoisme humà”, diu, sense embuts, el senyor Goldstine, abans de traure Ringold de sa casa a punta de pistola. Visions contraposades en desigualtat absoluta. Per damunt dels dos i de tots hi ha, però, l’esteticista de totes les èpoques, l’intel·lectual de la torre d'ivori, superb, arrogant, elitista: “Vols una batalla perduda? Lluita per la paraula”. És Leo Glucksman, jove i categòric, com un exaltat Ortega i Gasset nordamericà: “Els treballadors ens dominaran a tots; de la seva niciesa brollarà el llot que és el destí cultural d’aquest país ignorant”. Amb dosis, això sí, d’una lucidesa incontestable: “La política és la gran generalitzadora, i la literatura la gran particularitzadora”.

I precisament, Em vaig casar amb un comunista va més enllà de la generalització política, però això no obstant és també, evidentment, una critica mordaç a un món que sublima en aquella retorçuda caça de bruixes, present ja en tots els manuals de política contemporània: un enemic comú, sempre estranger i culpable de tots els mals. “El dimoni comunista són els russos”, és el gran triomf del capitalisme nord-americà de la postguerra. El resultat és un retrat fúnebre de la política dels EUA de la Guerra Freda, on la murmuració es converteix en “déu, evangeli i fe nacional”. Una política d’espectacle i paranoia simbolitzada en el funeral de l’expresident Nixon, amb un Kissinger de mans tacades de sang que cita erròniament Hamlet mentre Clinton, encara en forma, exalta la “notable trajectòria” del difunt i Reagan adreça salutacions enèrgiques a la guàrdia d’honor. Una imatge impagable que Roth rebla amb unes últimes línies indefugibles:

Tots plegats condolent-se amb tòpics sota el sol i el vent suau de Califòrnia: els imputats i els no imputats, els condemnats i els no condemnats, i, reposant per fi el seu intel·lecte formidable en un taüt revestit de barres i estrelles, l’home que va capgirar la moral de tot un país primer i únic president dels Estats Units d’Amèrica que ha obtingut d’un successor designat a dit un perdó complet i incondicional per totes les transgressions que havia comès durant el seu mandat.

Tot acaba amb les salves dels fusells. Implacable. Tot un rèquiem per una certa democràcia. Per aquella democràcia anhelada i perduda, ideal i invocada, ingènua i legítima, que descansa - en pau o no - uns quants metres sota terra. 

Guardiola

Començar parlant de futbol potser no siga la millor idea. Tal vegada, de fet, siga la pitjor. O no, perquè de sobte recorde com es va pensar la resposta una vesprada de juliol. "Un poeta parlant de la pilota, de l'opi del poble. Hi ha qui no ho comprendria, no creu?". Com va mirar al sostre i em va retornar una mirada que deia sí, ja tinc les paraules. "Doncs mira, d'opis del poble, n’hi ha molts. En el fons, crec que el futbol representa molt bé l’efímer absolut, la vida tal i com la vivim ara. Fins que no xiula l’àrbitre, no dones per acabat el partit. A la vida passa el mateix, fins que no xiula la mort, no dones per esgotada la vida. És una partida que has de jugar". Era la veu rogallosa d’un Josep Piera que em va concedir una entrevista perquè li agrada parlar i a mi també. Acabàrem per parlar de tot, i per tant de futbol. Poeta militant ell, estudiant, per dir alguna cosa, jo. Feia una calor fonda de vesprada d'estiu. Em parlà de Guardiola, "un xiquet de poble però elegant, que parla com un poeta". D'acord, doncs, si em permeteu començaré parlant de futbol, rescataré un paperot sobre el xiquet de Santpedor. I que m'absolguen els tribunals antigregaris. 

Guardiola 

Que em perdonen els incrèduls de tots els signes, perquè si el futbol només fóra això, futbol, hi hauria certes coses que no passarien. Ximple. Absurd. Histèric. Irracional. Gregari... – Humà? – Un etcètera infinit.  Però evident a totes llums. Si el futbol només fóra futbol, cap comentarista, en un èxtasi místic digne de Ramon Llull, hauria cridat als quatre vents gracias Dios por el fútbol, por Maradona, por estas lágrimas, després de la carrera per mitja cancha del barrilete cósmico contra Anglaterra, ara fa trenta-dos anys. Tampoc un altre orador igualment histèric hauria exclamat amb la veu trencada gol de Señor, gol de Señor, en aquell 1984 de precarietat futbolística per a Espanya, com si li hagueren comunicat en aquell moment que després de la vida hi ha més vida i tot és felicitat etèria. Ni més recentment, Carlos Martínez no hauria dit, amb set nusos a la gola, que el déu del futbol acabava de baixar a Stamford Bridge, per a portat el xut d’Iniesta a l’escaire esquerre de la porteria de Cech. Si el futbol només fóra futbol els presidents no rebrien en ambaixada les copes, ni els jugadors serien rics, ni les aficions plorarien els descensos com una mort – i ara pense en aquella tràgica de River – i les victòries com a núvols de felicitat eterna. A València els gats no pujarien a les palmeres del Cabanyal i ningú s’hauria anat del món per pròpia voluntat per la simple raó que l’Uruguai guanyà en Maracanà i no per la fam en el món o el salvatgisme capitalista. Tampoc Kapuscinski hauria escrit La Guerra del Futbol perquè aquesta mai no hauria tingut lloc. Si el futbol fóra només futbol hi hauria certes coses que no passarien. Si el futbol fóra només futbol no existirien personatges com Guardiola.

            La crisi va deixar d’existir per uns instants quan el noi de Santpedor va dir que ho deixava. A Europa es portaren les mans al cap com si s’hagueren separat els Beatles, que deia Manuel Jabois, i a Catalunya aquestes se’n van anar al cor, com si s’haguera mort l’últim pare de la pàtria. Pertot surava una tristesa de baixa intensitat. La premsa de Madrid es debatia entre la lloança alleugerida i l’eufòria mal dissimulada. Des de Barcelona van telefonar ràpidament al Vaticà per a veure si es podia tramitar una santificació en temps rècord. Com no van reeixir es posaren a escriure elegies futbolístiques al llegat de Josep Guardiola, aquell entrenador mig tímid mig fantasiós que arribà el 2008 deixant enrere un exili mai declarat i després de dues derrotes guanyà sis copes. Ja fa temps que se succeeixen els panegírics de circumstàncies d’un guardiolisme mediàtic primari i mal paït, barceloní i egòlatra, benintencionat però miop. Ara fa uns mesos es publicà Gràcies Pep! El llegat de Guardiola en 100 idees (Columna), on el filòsof Albert Jumilla s’afanyava a compilar i glosar els últims aforismes del profeta, per a presentar-los com a la Summa Teològica del Guardiolisme, que els devots de la capital catalana col·locaran pulcrament al costat del Glossari d’Eugeni d’Ors i les Memòries de Pujol. Una apologia que inclou l’única entrevista concedida per l’entrenador en els quatre anys com a entrenador del Barça, on trobem un Guardiola prudent, contingut, lúcid.

            En realitat, el començarem a trobar a faltar abans que se n’anara. Els uns odiant no poder odiar aquell home que pixava colònia a les rodes de premsa i parlava com si fóra un filòsof, tot i que segons ell, aquella humilitat de vidre era la conseqüència del seu “pànic de quedar retratat”. Els altres, orfes, com si se’ls haguera mort un pare. La resta del món, que és la majoria, l’acomiadaren amb una mescla de solemnitat i relativisme a contracorrent. Apòstol del cryffisme, conscient del fosc mercat del futbol però alhora amant inevitable de la passada curta i al peu, del rondo sistemàtic, de les corbates fines de marca, d’aquell Bielsa a qui buscà com a guia espiritual, del primer toc i el mig del camp obert com una vall, Guardiola va entendre aviat que necessitava una primera pedra sobre la qual construir la seua catedral. I la va trobar al vestidor.

Diuen que tot és química. El fútbol també. Les reaccions perfectes necessiten sublimitats contradictòries. El més racionalista necessita sempre un boig. Galeano, d’haver concebut El fútbol a sol i sombra fa pocs dies, potser li hauria reservat cinc o sis pàgines senceres, amb els marges immaculats i elogis poètics, a aquell entrenador que en quatre anys n’ha envellit quinze. Per contra, l’escriptor uruguaià va escriure sense saber-ho un paràgraf inoblidable al gran descobriment de Josep Guardiola, a la troballa que necessitava per a pintar el mural, al diamant que va tallar amb mans expertes, un boig de talla mínima amb el número 10 a l’esquena. Perquè Galeano encara no podia pensar en Messi quan deia, amb aquella prosa uruguaiana dolça i aèria, que por suerte todavía aparece en las canchas, aunque sea muy de vez en cuando, algún descarado carasucia que se sale del libreto y comete el disparate de gambetear a todo el equipo rival, y al juez, y al público de las tribunas, por el puro goce del cuerpo que se lanza a la prohibida aventura de la libertad, però jo sí que ho pense, i demane perdó als déus del raciocini i de l’espiritualitat, de la individualitat i la Il·lustració, perquè també m’estime el futbol com una pàtria, i gràcies al senyor Estellés per prestar-me una altra vegada el seu vers, i tinc al senyor Guardiola com a un profeta d’una creença potser estúpida però necessària, i a Leo com un dels deixebles d’una fe casolana i histèrica de diumenge. Un evangelista que no sap de paraules perquè només ha llegit mig llibre en la seua vida, aquella biografia de Maradona que no va acabar mai, potser perquè va preferir escriure la seua entre fiblades de velocitat i passos de ballet descarnat amb una pilota als peus. Guardiola amb Messi i Messi amb Guardiola, una història indestriable.

“Quatre anys en el Barça són molts anys”. I cada victòria li va costar una arruga de plaer i nervis. El guardiolisme tocà el cel en aquella orgia tàctica contra el Santos, sense davanters, amb un núvol de migcampistes que entraven per totes bandes i el món pegat al televisor per aplaudir-ho. Després, aquell déu que quatre anys abans havia descendit a Londres, li va girar l’esquena davant la mirada entre hieràtica i incrèdula de Di Matteo, i li va negar el gloriós acomiadament a Munich que ja se li escampava pel pensament. Però el futbol, com els poetes, sempre guarda una última carta de justícia. Com si estiguera penedit, li col·locà davant l’enamoradís Athletic del mestre, Marcelo Bielsa, qui encara espera l’as de piques que li permeta acabar la seua obra mentre camina la banda amb les mans a l’esquena i les ulleres a la punta del nas. I el futbol brindà per Guardiola, mentre Pedro i Messi feien els gols com dient va per tu i Puyol creuava el camps amb dues banderes a les mans. El cercle es tancava amb un últim orgasme, més casolà que l’esperat. I ell, sobre la gespa, va aplaudir el final inevitable.

Ara mateix, hi ha qui somia per les nits, com diria el genial Jabois, en “una conversación entre él y Bielsa sobre el 3-4-3, cada uno sentado en un cráter mientras la luna orbita sobre la Tierra y las mareas se adecúan a sus monólogos”. I és que el postguardiolisme sofrirà el trauma per una llarga temporada, perquè no és cap secret que el Barcelona que deixa el de Santpedor fa ombra el mateix equip de Cruyff que conquerí Wembley el 1992 amb l’obús de Koeman. L’equip de Guardiola és ja un clàssic, la culminació d’un estil, d’una manera d’entendre aquest joc que molts odien i molts estimen. La simple imatge desconcerta. L’obra, contemplada en la distància, és total, com el Tirant lo Blanch o una òpera de Wagner. Potser, després de tot, Guardiola, melancòlicament, se’n va anar per això. Perquè la Història la jutge amb nitidesa. Ell, com sempre, s’ho mirarà emboscat des de la banqueta.