diumenge, 3 de juliol de 2016

Viatge a Tabarca

El sol és alt encara quan m’acoste a la taquilla, un d’aquells contenidors prefabricats sense luxes, tot pintat de color taronja cridaner, amb una finestreta darrere de la qual un home observa amb desinterès infinit com m’acoste. Demane un tiquet d’anada i tornada. “Pots tornar demà, no hi ha problema. La barca està al final, on el para-sol blau”, em respon, en castellà del sud, aspre –aspre?. Ja són quasi les sis de la vesprada. En el port, a eixes hores, hi ha molt de vaixell però poca gent, la majoria treballadors de les companyies que fan el trajecte que acabe de comprar, entre Santa Pola i l’illa. M’acoste on m’ha dit i un altre dels treballadors de la companyia em demana el paperet, amb una mà colrada al sol, suspesa immòbil en l’aire, i la mirada mig amagada darrere de la visera d’una gorra amb l’escut del Real Madrid. La barca, després de tot, era una llanxa ràpida, una barcassa motoritzada d’unes cinquanta places on no hi ha ningú llevat del pilot, que vesteix un polo roig amb el nom de la companyia, i l’home de la gorra, a qui se li escapa la panxa per davall del polo. Parlen durant tot el trajecte, el penúltim del dia fins al tros de terra que comença a retallar-se en l’horitzó en forma de línia mínima.
De camí creuem un parell de barques més, plenes, que a poc a poc se n’allunyen cap a la costa. Les observe detingudament, com pugen i baixen colpejant les ones suaus. Quan em gire ja distingisc les muralles del baluard i l’església, una construcció estranya, amb un toc Joc de Trons que resulta ser neoclàssic borbònic, diu Viquipèdia. Arribe al port Nou en pocs minuts. Encara hi ha cues dels que se’n van amb bosses i tovalloles al voltant dels colls cremats. L’home de la gorra em diu adéu alhora que comença a recollir els seus tiquets. Camine ràpidament cap al poble per la costereta que envolta la badia –“Passeig Miguel Ángel Blanco”, segons resa una placa al mur del museu que la ressegueix– on hi ha unes quantes barques de fusta a l’arena. Els bars i restaurants que flanquegen l’arc d’entrada, mig buits,  anuncien tota classe de peixos i mariscos. Els cambrers xarren a la barra. Els pregunte pel carrer...


dimecres, 8 de juny de 2016

La corrupció que volen

Deia Montserrat Roig que només el nom de les coses és innocent. Potser ni això, ben mirat. I menys encara en política. En aquest punt i a aquestes alçades de la pel·lícula, sembla evident que la ingenuïtat es paga o es cobra, però mai és debades. Pensar que les coses són com són, i punt, per exemple, és una idea molt còmoda i innocent però també suïcida a nivell neuronal. Dic açò perquè des de fa un temps, contemplem astorats i amb certa dosi de desídia l’allau de notícies referents a la corrupció que inunden pantalles, pàgines i ondes. Corrupció ací, corrupció allà, normalment, això sí, puntualitzada com a política.
Els polítics, ja se sap, que tenen la mà molt llarga, que són molt pícaros –concepte castellà de llarga i patrocinada trajectòria literària però de dubtosa legitimitat democràtica– i que per això cal regenerar tot votant a Albert Rivera. Els grans empresaris, per cert, ... 



dimarts, 31 de maig de 2016

Hemingway contra Torrent

Ernest Hemingway

Tinc una mania especial als qui fan de la literatura una prolongació estètica de la moral i dels escriptors uns portadors amables de virtut. És una tradició d’arrels fondes, és cert, més enllà, probablement, de torturats teòlegs medievals i de savis clàssics –algun asceta de l’Acadèmia ho estudiarà com cal i en farà un article amb moltes notes a peu de pàgina. En tot cas, quan sent lloances a eixa literatura que, deslligada de tot pecat, alça les ànimes a la puresa, no puc evitar recordar el brutal prefaci d’Oscar Wilde a The Picture of Dorian Gray, en què deia, molt clarament, que “there is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all”. Així, simplement, “vice and virtue are to the artist materials of art”. Wilde era categòric en la seua exaltació de la tècnica per damunt de la moral, potser massa, però no li faltava una certa part de raó. La literatura escriu una realitat que de vegades o sempre és fangosa i bruta.
El problema és que els tòpics pesen molt i es repeteixen emmascarats en sentències estúpides amb massa poques paraules com per a contindre alguna idea. Que si més llibres més lliures o que si escriure és elevar l’esperit. Etc. La literatura, després de tot, és pensar la vida i escriure-ho després amb una certa vel·leïtat estètica. I punt. No és cap misteri: hi ha grans pensaments i pensaments agònics, pensaments expressats potentment i d’altres de manera precària. I tot el món, gràcies als déus, pot escriure’ls sense carnet de profeta ni de bona persona.
Els boxejadors també, clar. I n’hi ha uns quants. No és cap paradoxa, per cert, llevat que considerem la literatura el pou de virtuts de què parlàvem. Jo no. La nòmina d’escriptors-boxejadors del segle XX està poblada de tòtems, de fet. Comprensible. La boxa era part d’una realitat que ara ha canviat, arraconada ja pel monopoli del futbol a Europa i per superbowls i NBA’s als Estats Units. Ara només li queda Las Vegas, almenys en l’imaginari col·lectiu, i cada vegada costa més vore personatges neromàntics o descreguts o sarcàstics que busquen en el ring el que no troben fora. La boxa ja no dóna la fama. No sempre fou així, ja ho hem dit. Molts la practicaren i l’escrigueren, especialment els anglosaxons: Arthur Cravan, Francis Scott Fitzgerald o Ernest Hemingway. Tants d’altres.
L’escriptor d’Illinois, de fet, va dir molt solemnement que “my writing is nothing, my boxing is everything”, però va practicar-la amb més voluntat que excel·lència. També va escriure-la, evidentment, i amb molta més fortuna. Seues són moltes de les joies de la literatura boxística: la potent “Una qüestió de color”, concebuda amb només setze anys i amb moltes similituds amb la posterior i conegudíssima “Cinquanta dels grans”. En esta, Hemingway narra la història de Jack Brennan, perdut entre New Jersey i Nova York, mentre espera un combat segur contra el favorit Jimmy Walcott, separat de la família i ofegat pels dubtes: "I worry about property I got up in the Bronx, I worry about property I got in Florida. I worry about the kids. I worry about the wife. Sometimes I think about fights”.
Dubtes, també, però sobretot derrota és el que hi ha en El bel·licós, en què un expúgil, Ad Francis, antic campió és ara rodamón anònim. La narració en prosa dura d’un fracàs reiterat però tossut, d’una soledat assumida. Al capdavall, Hemingway és això. O almenys el millor Hemingway és això: el narrador impenitent de fracassats però cabuts, habitants de l’altra banda del happy end, triomfadors parcials, nostàlgics prematurs o solitaris amb l’ultima lucidesa de viure. I és que diferents i iguals, Brennan, Francis, però també personatges sense guants, com el Santiago de El vell i la mar, són això: persones enfrontades a enemics més poderosos que ells, a realitats que els arraconen i ofeguen però que no els fan baixar la cara, en una última i mínima i vital victòria.
Hemingway, per cert, ens pot interessar especialment, als valencians, en la mesura que, a banda de pegar colps, va dedicar una part gens menyspreable de la seua vida a respirar en la nostra capital. Respirar i menjar i beure i anar als bous, bàsicament. Se n’ha parlat molt, de la València de Hemingway, comentaris motivats per aquella misteriosa necessitat humana de plantar una estàtua en cada cantonada xafada per un trobador insigne. Sí, Hemingway, l’escriptor-boxejador, l’amant de les dones, els rifles, la beguda, i les places de bous, va passar algunes temporades a València durant els anys vint, i fins i tot va mencionar la ciutat  explícitament en set de les seues obres. Molt bé. I?
El cert és que en tenim, d’alternatives, si volem altres escriptors amants de la boxa que no siguen, pel que fa a València, turistes epidèrmics. No tan grandiloqüents, és cert, però igualment bandarres. A la llunyana superficialitat de Hemingway amb el País Valencià, podem contraposar la proximitat d’un altre home de lletres de Sedaví. Els sonarà Ferran Torrent, el cronista narratiu de trenta anys de vida sociopolítica valenciana, home de prosa referencial, digerible i sense experiments. Els sonarà, dic, però potser no tant que ha estat enganxat a la boxa, d’una manera amateur –“preamateur”, ha arribat a dir–,però molt sincera. De fet, quan li ho preguntes, al final acaba per estendre els braços, amb orgull mig amagat, mostrant-te els dos polzes. “Veus, el de la dreta? Me’l vaig trencar”.
El que s’estima acaba per escriure’s, i per les seues  novel·les han anat desfilant boxejadors i exboxejadors, personatges per a recordar-nos que hi hagué un dia que a València no només es parlava de futbol. És Gràcies per la propina –potser la novel·la més completa de Torrent, per exemple, farcida de referències: Ferran que no lliga i es fa infructuosament boxejador, Pepín que acudeix als combats que pot, Brillantina i el seu cansat cervell d’expúgil... O la història de Salamo Arouch, arribat com a campió a Auschwitz i avergonyit tota la vida, que recorre Ombres en la nit. O el redactor de Penja els guanys, Butxana, antiga glòria local. Alguns d’altres. Tots, però, amb aquella aura nostàlgica precoç però inevitable.
No en són pocs, doncs, els ambaixadors de la boxa en les lletres, però cada vegada en són menys. Hemingway i els seus personatges ja són un record venerable. Torrent i els seus, uns tòtems vigents, però qui sap si tots plegats seran els últims testimonis d’un món. Després de tot, escrivim el que estimem, sí, però també el que vivim, i la boxa comença a desaparèixer d’una realitat monopolitzada per altres esports i interessos. També de la literatura, per tant: si la vida canvia, canvien les paraules. No és estrany. Ni, ben mirat, cap misteri. I si això suposa una tragèdia que plorar o no, ja ho dirimiran els catedràtics del gremi. 

dilluns, 25 d’abril de 2016

Els dèficits (simbòlics) del valencianisme

Un moment del concert del passat dissabte.
Som el que vam ser, però mai som els mateixos. Times are a-changin', que diria Bob Dylan. Tot canvia i de vegades ho fa sense que ens n’adonem; també en política, clar: codis, programes, discursos i símbols que d’un dia a un altre perden o guanyen vigència o utilitat. El País Valencià també canvia però sembla que hi ha certes reticències a assumir-ho.
El passat dissabte, a València, vam desfilar les acostumades milers de persones –massa poques, trobe– que cada any decidim invertir una vesprada de les nostres vides recordant la destrucció militar de la sobirania valenciana i l’inici de la història colonial de la qual gaudim molt feliços hui en dia, si atenem el notable percentatge d’emoció i desinteressat compromís patriòtic amb què vivim cada Eurocopa de futbol. El fet és que en aquella reunió i posterior concert apoteòsicopopular a la plaça de Bous, exquisidament organitzat, per cert,  es van manifestar, encara de manera massa tímida, els canvis que la societat valenciana ha patit després de quaranta anys de democràcia panxacontenta de segona divisió, però també certs immobilismes i dèficits que encara subsisteixen en el valencianisme, especialment des del costat simbòlic.
Perquè que em perdonen els déus, però hi ha coses que em sobten en la situació política actual. Digueu-me ingenu, però trobe que seria molt normal que una manifestació que recorda anualment la pèrdua de sobirania d’un poble reivindicara precisament la manca de sobirania actual. El País Valencià és a hores d’ara una comunitat autònoma que tots els experts coincideixen a qualificar com a espoliada per un Estat madrilenyocèntric que fa impossible el nostre Estat de Benestar, i que viu un procés d’extinció lingüística lent però inexorable enmig d’una precària situació cultural, pràcticament sense mitjans de comunicació propis i greus problemes de cohesió territorial mentre patrocina successius AVEs des de Ponent. Etc. I no és que els organitzadors de la manifestació i els assistents no ho sapiguérem. De fet, el lema de la marxa era #FemPaísValencià i el discurs, enmig d’una plaça plena, de Joan Francesc Mira sí que féu referència a tot el que dic, però no pogué evitar que a nivell estètic i de consignes la congregació quedara en el de sempre: una manifestació que a estones podia haver-se produït en 1980, amb la tradicional sobrerepresentació simbòlica d’un espectre polític de la població massa xicotet. Ja sabeu, les estelades, desenes, contrastaven amb les dos o tres tímides banderes amb blau –una, per cert, onejada per l’Esquerra Independentista, que des de la seua minoria militant potser ha entès millor que ningú el “batec dels temps”. Encara, doncs, i contra tota estratègia política, la manifestació del 25 d’Abril no aconseguí integrar una part molt representativa de la societat valenciana.  
Ja estem amb els símbols, observarà ara l’Escèptic des de la barra del bar d’una facultat mentre el Progressista cridarà “massa banderes!” i el Relativista es lamentarà: “només són un tros drap”. Massa símbols i massa draps, sí, ho sent per ells, però el fet és que, sacralitzacions a banda –per mi com si algú es pixa en la bandera que porte, que no ploraré– les banderes són extremadament útils i aglutinadores a nivell polític. I el valencianisme polític en té moltes i no en té cap, a hores d’ara. Vivim encara perplexos, perduts en un còctel que és conegut però deficitari. L’oficialisme en el govern actual s’esforça en el treball institucional i en recuperar la senyera coronada mentre la quatribarrada no ix del reducte municipal del sud i el nord del país, tan vital i tan oblidat. És la seua faena, ben mirat, o això diuen. Els partits que es reparteixen la Generalitat, de fet, foren voluntàriament invisibles durant la marxa i el concert. El protagonisme, a banda d’en els organitzadors, recaigué en l’Esquerra Independentista, sempre coherent i honesta però amb eterna realitat i voluntat de minoria, que oneja sense complexos l’estelada i el marc polític dels Països Catalans.
Així, bona part de la societat valenciana susceptible de compatir les reivindicacions de la cita, continuà –a nivell simbòlic, insistisc– apartada d’una concentració que, vist el panorama, hauria de ser massiva. Entengueu-me, no tinc cap pretensió de fer-li el joc als perezrevertistas de Las Provincias ni als ultres d’ABC, sinó de constatar un fet: aquestes convencions anuals continuen ancorades en una certa manera de fer a estones anacrònica, mentre la política valenciana avança, indefectiblement i sense pausa, paral·lela al joc simbòlic, que segueix en gran mesura el patró dels anys vuitanta. Estem perdent una oportunitat. Potser seria bo, en aquest punt, retornar a El valencianisme polític de Cucó, i sobrevolar les lliçons discursives i simbòliques que ens ofereix un cert i precari valencianisme republicà dels anys trenta. Aquest, per exemple, sense renunciar a la cooperació amb balears i catalans, comprengué que calia centrar el discurs ací i tindre un símbol de lluita privatiu per a l’esquerra del País Valencià, la senyera amb blau i estrela roja, inspirada en moviments anticolonials com el cubà. Potser, només, perquè també hi ha la possibilitat que totes aquestes línies siguen més del de sempre, l’efusió inútil i sentimental d’un snob de capital amb una proposta final ridícula i romàntica en el pitjor sentit del terme. Vostès, molt legítimament, diran. 

diumenge, 6 de març de 2016

Les Falles, Fuster i els tòpics

Si llegírem més no criticaríem menys però sí millor. Després de tot, som un animal perpètuament insatisfet –o somiador, si ens estimem més l’optimisme–, i ens mou un comprensible i irreprimible desig de verbalitzar-ho. Parlem massa, probablement, i critiquem com respirem: de manera necessària i desapercebuda. Hi ha qui ho ha sabut sempre, això. Joan Fuster, per exemple. Ell, precisament, que potser tinga el rècord mundial de rebre crítiques d’oïdes, maldestres, deshonestes, estúpides, motivades pel comentari de repetició  i no per la lectura dels seus textos. I sí, clar, a Fuster se’l pot criticar molt, però cal llegir-lo, primer. Almenys això.
Ell també criticà, clar. I molt. Fuster va ser moltes coses: un escèptic consagrat a creure, un erudit tradicional però incòmode, un ideòleg disfressat d’hedonista... però  sobretot un crític. Honest, això sí. I és que no hi ha ni una sola línia seua que no valore un pam o altre del món que el rodejava, per dins o per fora. N’era ben conscient, per cert. I se’n feia càrrec. La seua obra, fragmentària, ingent, regular, està sempre alerta, per a pensar, per a valorar, per a destriar, per a descartar, dins dels límits reconeguts del seu coneixement. És eixe per damunt de tot, i no el pamflet polític, el valor màxim dels seus papers.
No se n’escapa, de tot açò que vinc dient, Combustible per a falles, un conjunt d’anotacions i articles sobre la Festa –en majúscules, per què no?–  publicat el 1967 i massa poc conegut a hores d’ara. Dic “massa” perquè, de fet, potser el de Fuster és, a dia de hui, el millor llibre sobre les Falles que s’haja escrit mai, i Fuster, potser, l’escriptor valencià que més crítiques haja rebut des del món dels ninots i el foc. Paradoxa o tòpic, allò cert és que costa trobar cites i reconeixement, dins del món faller, al llibre que més i millor ha pensat el seu fenomen.
I criticat, per suposat. Fuster és l’antonomàsia dels Jocs Florals. Ell és un susceptible, un crític, torne a repetir. Res és innocent. Menys les paraules i menys encara en ell. No pot escriure sense assajar, ni referir sense opinar. Hi ha encara qui es pregunta per què va deixar la poesia. És extremadament senzill: perquè no podia aguantar-se. La seua literatura és una conversa permanent, fluïda, una sobretaula eterna, il·lustrada i atípica: moltes preguntes i indagacions, poques respostes i generalitzacions. És l’antifanàtic, al cap i a la fi.
Així les coses, Combustible per a falles no podia ser una muntanya absurda i panxacontenta d’elogis. No ho fou, de fet. El que hi ha, és un llibre sobre les Falles que no fa sinó pensar, a través d’aquestes, el poble valencià, esdevenint així un assaig antropològic, divers i contundent, una reflexió profunda al voltant d’un esdeveniment que ja aleshores començava a ser mastodòntic. Tant ho era, per cert, que sobrevola el llibre un temor insistent a una certa desvirtualització de la festa: massa de tot, sembla dir Fuster: “tant d’acte oficial i oficiós, ¿no està a punt de convertir les falles en un apèndix administratiu?”. És el perill, no només de les Falles, sinó de totes les manifestacions populars, en el fons. I encara estàvem als seixanta...
                Supose que seria criticat per coses com aquestes.  No és d’estranyar, si per un llibre innocent com El País Valenciano fou cremat en efígie, precisament en la Cavalcada del Ninot de 1963. Quin remei, però, si la lucidesa sempre ha tingut el preu de la incomoditat, i més quan és volguda i reiterada.  L’avís sobre la instrumentalització de la festa no és, de fet, l’única pedrada del llibre, també hi ha munició per a la pròpia natura de la gran festa satírica –segons diuen les guies de viatges, no tant si recordem l’època de Rita Barberà, però en fi. Fuster apunta on fa mal, en aquest punt: “els fallers s’han burlat, fins ara, de totes les coses humanes i de part de les divines. Potser de l’únic que, en realitat, no s’han burlat o, en tot cas, no han fet amb massa insistència, és de les falles mateixes”. Costa no donar-li la raó.
                No pensem, però, que aquesta és la línia del llibre. No és així. Hi ha l’elogi també, la reverència sincera: a l’ambient, als pasdobles, al soroll, al foc ritual o a la melangia intrínseca de l’artista faller, que sap que crea per a cremar: “no és admirable?”, pregunta. Sí, ho és. Per què no dir-ho, les Falles són probablement l’espectacle humà més volgudament impertinent a aquella ànsia tan humana d’immortalitat, de postergació eterna. “Al punt que hom naix comença de morir”, deia Pere March, i abans d’ell tants poetes clàssics i després tants altres. En el cas de les Falles més exageradament encara, si cap. Fuster ho sabia i ho aplaudia: “jo no sóc dels qui s’esqueixen les vestidures perquè els nostres conciutadans s’inclinen a gastar més diners en traques o en cavalcades que en compres de peces als seus museus o a editar els recalcitrantment inèdits sermons de Sant Vicent Ferrer”. I fins i tot més clarament: “diguen el que vulguen els moralistes, l’home va ser creat per a passar-ho bé en aquesta vida i guanyar de passada algun duro amb mires al testament”.
                És el Fuster més pretesament descregut, més de sobretaula. Una llicència, una pose, al capdavall, abans d’anar més enllà. Perquè sempre torna, l’ideòleg . Les Falles són això, diu: hedonisme impertinent, molt bé, però també alguna cosa més: “el poble, a tot arreu, acostuma a manifestar, de tant en tant, una profunda vocació moralitzant, i les falles són la modalitat valenciana d’aquesta tendència. ¿Saludable, perillosa? En part, perillosa. De vegades, això pot induir a l’engany: a l’autoengany. Quan en una falla cremen una aparatosa escenificació de la malignitat burocràtica, de les indecències polítiques, de la cursileria del nou ric, de l’astúcia de l’estraperlista, el poble pot arribar a creure que en queda venjat. La il·lusió és candorosa”. Perquè no hi ha venjança, ve a dir. Cremeu una vegada a l’any, que ells vos cremaran els altres tres-cents seixanta-quatre dies. Matís inevitable, per a un Fuster compromès que no tarda a llançar una concessió a l’optimisme: “malgrat el que acabe de dir, trobe que és un símptoma de salut, i un recurs de salut: en tant que protesta, en tant que insolència protestatària sorgida del poble, la falla em sembla una gran cosa”.
Sorgida del poble, diu, i és que no pot evitar, a estones, una certa nostàlgia de les falles “d’abans”: més xicotetes, més populars, menys pretensioses. El seu escepticisme, després de tot, no és mai ni total ni invencible. Fuster no fa sinó reivindicar l’essència –perdó– de la festa per damunt de sumptuositats arquitectòniques i institucionals: elogia la crítica ancestral, la festa popular, l’epicureisme inconscient del foc, l’alegria de i del carrer. Per això torna al principi, a una falla de barri, de poble, que és, diu “encara una falla domèstica, per a ús d’indígenes, carregada d’insubornable perspicàcia local. Que és com deuen ser les falles. Almenys, això és el que s’ha dit sempre...”.  Era 1967. Vora cinquanta anys i dos o tres diluvis universals després, l’advertència encara continua en l’aire, surant, entre el negre fum de la crema. 

dimecres, 24 de febrer de 2016

Aquell Berlin

L'Hotel Adlon en 1926. Bundesarchiv.



L’amor és més fort però l’odi dura més. Per això els bons records s’enyoren i les cicatrius s’amaguen. Passa també amb les ciutats: idealitzen esplendors que un dia s’afonaren en la història i miren cap a un altre costat per a no veure vergonyes patides entre plors o aplaudiments. Tot això tan solemne val, supose, per a totes les ciutats del món –almenys del món “occidental”, clar. Per a totes excepte per a una. Per a Berlin no valen estos aforismes. Perquè Berlin és, en sí, una immensa ferida coagulada.
Quan tenia vint anys vaig anar-me’n cap allà per a passar un temps de la meua vida sense saber encara que feia unes dècades, en un moment d’eufòria fúnebre, els grans taumaturgs militars nord-americans havien predit que aquella capital seria la segona Cartago. Eren de l’estirp d’aquells generals “tan bons”, com deia el periodista català Eugeni Xammar, que “no comprenen que la gent prefereixi morir de mort natural”. Així, afirmaven amb certesa que dels enderrocs i de la pols no havia de sorgir mai més una ciutat com la que havien somiat reis, kàisers, presidents d’aquella República en erupció que fou la de Weimar ni tampoc, clar, führers messiànics. Ja no hi hauria més palaus a imitació de Paris, ni més jardins ni més barris obrers on es maleïra la vida, tampoc hi hauria més fàbriques ni carrers per desfilar glòries o indignacions ni estacions de ferrocarril per arribar o per a fugir.  Berlin havia pagat el preu de la història. Berlin era cendra.
Tampoc hi hauria lloc entre la vida, segons les prediccions dels mestres de la guerra, per a l’Hotel Adlon, aquell temple neo-barroc –i estil Luis XVI, per als catedràtics– de principis de segle XX . S’equivocaven, clar. Sinó, jo no hauria passat per davant de la seua porta amb pudor a ric el meu primer dia allà quan, mig perdut i amb unes ganes infantils i irrenunciables de plorar i d’amollar a córrer fins a València, vaig passejar Unter den Linden fins la Porta de Brandemburg, tot per a conèixer la que havia de ser la meua ciutat durant un any. Perdó als amants de la Pax Social per allò de la pudor, però el cert és que l’Hotel Adlon, com Berlin sencer, ressorgí contra tot pronòstic de les cendres i, a diferència de la capital, recuperà intacte aquell aire aristocràtic, llunyà, de riquesa exagerada, ostentosa i inexpugnable.
Perquè el luxe insultant sempre havia estat allà. Almenys des que l’empresari Lorenz Adlon  pensà, a principis del segle XX, que Berlin necessitava imperiosament un hotel modern, símbol d’un poder que altres ja mostraven en Londres, París o Viena. Fou això més o menys el que l’empresari digué a Wilhelm II per convèncer-lo. Amant com tots els aristòcrates de les promeses d’esplendor etern, el kàiser no tardà a intercedir amb els propietaris del Palau Redern, en la Pariserplatz, al costat de la Porta de Brandemburg. El palau caigué i s’alçà l’Hotel Adlon, que obrí el 23 d’octubre de 1907, per a ser l’orgull d’una oligarquia local que no sabia que aquells murs estaven destinats a ser l’epicentre d’aquell Berlin. I també de la Història.
I és que contar la vida de l’Adlon és contar la vida de la ciutat de tots els amors i tots els odis. Entre les ambaixades de França, Estats Units i Regne Unit, i ben prop dels edificis governamentals de la Wilhelmstrasse, l’hotel es va convertir en punt de trobada dels homenots influents de l’època, i va ser testimoni d’excepció dels canvis polítics que portaren a Alemanya de la histèria a la foscor.
L’Adlon es convertí en l’àgora on se citaven no només celebritats com Chaplin o Mann, o polítics com Roosvelt o Hindenburg, sinó també esquadrons de corresponsals estrangers, disposats, entre copa i copa, anant i tornant de les rodes de premsa que tenien lloc als propers ministeris, a narrar el que passava al país. Per allà, per exemple, passaria l’home d’aire britànic amb barret i gavardina que abans citàvem, de nom Eugeni i de cognom Xammar, abans de retratar les convulsions dels vint i trenta en les seues brutals cròniques per als diaris La Publicitat –de 1922 a 1924– i Ahora –del 1930 al 1936–, recollides ara en dos volums imprescindibles: L’ou de la serp i Crónicas desde Berlin.
El que passava, per cert, no era poca cosa. L’efervescència política de la República de Weimar estava portant a Alemanya decididament al conflicte. “No hi ha lloc per als fills de Medea en aquest drama”, diu Eric D. Weitz en el seu assaig Weimar Germany. Promise and Tragedy, un dels millors retrats d’una època, per a Berlin, d’alliberaments culturals i socials però també d’enverinats vassallatges polítics.
Els anys trenta i quaranta feren oblidar aquella república que havia nascut morta: l’ascens del nazisme, la seua victòria, la guerra, i després l’Harmagedon. Sobre Berlin van caure 68.000 tones de bombes: mines aèries, fòsfor i bombes explosives. Una tempesta de foc que el món, amb el parèntesi d’Hiroshima, no tornaria a vore fins Vietnam. La ciutat era un solar. Curiosament, l’Adlon, que havia operat amb normalitat durant la Guerra, no va patir massa danys. Amb un luxós búnquer antiaeri i un enorme mur envoltant la planta baixa, l’hotel sobrevisqué en un primer moment a l’Apocalipsi. La nit del dos de maig de 1945, però, un foc iniciat en el celler per soldats de l’Exèrcit Roig acabà amb l’edifici principal. L’hotel ja era un trofeu de guerra.
“De l’Adlon només quedava l’estructura”, deia el corresponsal de la CBS William Shirer, el 31 d’octubre de 1945, en un text recollit en End of a Berlin diary, la segona part del seu diari de corresponsal entre 1934 i 1941. En la porta de l’hotel, “cosida a trets i a metralla, que tantes vegades havia creuat jo durant els meus anys en Berlin, hi havia un anunci, que deia valentment que continuaven servint el ‘Five O’Clock Tea’”. On, però? “A través dels forats oberts en els murs del que un dia fou un famós hotel, no es veien més que enderrocs”. El somni de Lorenz Adlon i del kàiser Wilhelm era història.
L’edifici principal fou enderrocat el 1952, i les dependències que encara quedaven en peu tingueren diverses funcions fins la seua definitiva demolició en 1984. La situació de l’edifici, just al costat del Checkpoint més famós del Mur, no ajudava. En una mena de zona d’exclusió, la Pariserplatz era un solar de la por. Quan el Mur caigué i la retòrica del  capitalisme entonà odes, a l’Adlon se li concedí una segona oportunitat. Fou en 1995, quan començà a construir-se un altre hotel amb el mateix nom i vagament inspirat en l’original. És el que poden gaudir els rics d’ara i fotografiar els turistes de sempre, el mateix que vaig passar de llarg aquell dia de 2010, angoixat i ignorant de tantes coses, mentre fugia sense saber-ho de la postadolescència. 

dimecres, 10 de febrer de 2016

Homenatge frustrat a Ovidi Montllor

En una de les millors i menys citades escenes de Diarios de motocicleta, el metge lletraferit que havia hostatjat uns dies Ernesto Guevara i Alberto Granados, s’acosta al primer tímidament, mig en reverència, i li diu, en veu baixa, que bé, si després de tot aquell temps ha trobat el moment de llegir el manuscrit de la seua novel·la. Els ulls de Gael Garcia Bernal, com una mar, l’observen uns segons. Al final respon: “Está mal escrito, básicamente, cosa que lo hace bastante difícil de leer. Es un buen intento, doctor, pero creo que usted debería dedicarse a lo que sabe hacer mejor”. El metge accepta el colp, i potser també el seu lloc al món, una mica amargament –ningú digué que fóra fàcil ni agradable–, i li diu gràcies, i adéu, i bon viatge. Sentida novament, la veu de Bernal és encara més subversiva en el nostre món de m’agrades i retuits, en què la crítica ha esdevingut mala educació i l’autocrítica un inici de falsa modèstia. Ell era un gran metge, després de tot, però no un gran escriptor.
                Vaig recordar l’escena en passar l’última pàgina de Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015), la primera novel·la de Feliu Ventura, un notable cantautor que no és, a hores d’ara, un bon escriptor. És la primera incursió en la narrativa, és cert, però el saldo final és decebedor. Ventura proposa la història d’un jove xilè dibuixant de còmics, orfe, que viu amb el seu iaio, exiliat republicà, i del que rep una última voluntat: ser soterrat a Alcoi i rebre allà el missatge que amaga un disc d’Ovidi Montllor. Un còctel de paral·lelismes Xile-País Valencià que a les poques pàgines es fa difícil de digerir, construït al voltant d’una trama feble i amb dosis de misteri que no acaben de quallar.
                L’estil ho és tot, diu Jaume Cabré en aquells llibres que escriu entre novel·la i novel·la. Té raó; l’estil de Ventura està per fer, ofegat encara per la correcció, poc fresc i espontani. S’hi veu clarament en els diàlegs, asèptics, que amaguen els assaigs que potser volia fer i on es desenvolupen els temes dels quals parla l’obra, il·lustrada, per cert, per Dani Olmos. Allà apareixen les precarietats de la música en valencià, la lluita política a Xile, la postguerra a l’Estat espanyol... tot massa epidèrmic, massa testimonial. Mentrestant, l’obra va avançant i acabant entre cites de Jara, Antonio Vega o, òbviament, Ovidi Montllor, les cançons del qual anomenen cada un dels capítols.
                En fi, en el fons és comprensible, tot plegat. Les ganes d’escriure, la veneració a Ovidi, l’ànsia de dedicar-li recitals i cançons i també línies. És molt comprensible, però no sempre és reeixit. En aquest cas, per exemple. Perquè Com un record d’infantesa és això, al capdavall: un homenatge a Ovidi, sí, però un homenatge frustrat. El primer de Ventura. L’enèsim de tots. Ell era un gran metge, després de tot.